Avui es dia 10 de març. En una data com avui, però de l'any 1876, Graham Bell, científic, inventor, enginyer i innovador nascut a Escòcia, va provar definitivament amb èxit els experiments que estava realitzant i va patentar el telèfon. Aprofitant doncs aquest motiu, hem volgut compartir alguns apunts i notícies sobre l'arribada i desenvolupament de la telefonia a la Riera.
El teléfono, pieza clave en el mecanismo de las comunicaciones sociales y fundamental en el trasiego diario, ... Així començava l’entrevista que en Joan Boronat li feia a la Sra. Margarida Llauradó en motiu de la seva jubilació, després de quaranta anys al capdavant de la Central Telefònica de la Riera. L’entrevista que es publicà al Diario Español el 26 d’abril de 1976, feia un petit recorregut per la història de la central de telèfons de la Riera des de la seva creació i fins al moment. Història, dades, i diferents anècdotes, apropaven i encara ens apropen avui, una part de la història de les comunicacions a la Riera.
D’entre els diferents reculls històrics que s’han publicat al voltant de la història rierenca, el llibre República, reforma i democràcia local d’en Ricard Ramon - @hortaillum, ens narra l’arribada de la telefonia a la Riera, unes pàgines ( de la 161 a la163) que recomanem llegir per tal de comprendre i conèixer amb més detall i dades, la complexitat del que aquí exposem. L’arribada de la línia telefònica, que es materialitzà a mitjans dels anys 30, havia esdevingut un dels temes pendents des de la dècada anterior a la Riera.
Mancomunitat de Catalunya.
Mapa de Comunicacions telefòniques a fi de 1922
Aquest mapa correpondia a les comunicacions telefòniques del 1922. La línia que acabarà arribant a la Riera, serà la que està marcada com a Línia Interurbana de la Companyia Peninsular de Telefonos.
[ Font: MNACTEC .
Aquí s'hi pot trobar explicat el desenvolupament
dels primers anys de la telefonia a Catalunya i Espanya ]
Aquest mapa correpondia a les comunicacions telefòniques del 1922. La línia que acabarà arribant a la Riera, serà la que està marcada com a Línia Interurbana de la Companyia Peninsular de Telefonos.
[ Font: MNACTEC .
Aquí s'hi pot trobar explicat el desenvolupament
dels primers anys de la telefonia a Catalunya i Espanya ]
Així, per començar la nostra història ens situem al 1931 on en una carta de l’alcalde-gestor Pere Rull al Governador Civil, i dins un llistat de necessitats urgents, s’assenyalava que la Riera era un dels pocs pobles de la Comarca i fins i tot de Catalunya que manca d’element tant necessari a la vida moderna i que la seva arribada era un desig de tot el veïnat. En Ricard Ramon, conversant sobre el tema, ens comenta i afegeix la importància de l’arribada del telèfon en relació a les operacions dels comerciants de fruita seca, o en definitiva, com també ja havia apuntat al seu llibre, a la creixent importància del comerç i les indústries locals (p.161). [Poc temps deprés de la publicació del nostre article al bloc, vam localitzar una notícia que permet exemplificar aquesta necessitat de comunicació telefònica, i del problemes de no tenir-la a ma. L'hem fegit com annex al final del nostre escrit]
Tot i aquesta importància, refermada per l’ajuntament de Joan Font, l’arribada del telèfon, com la construcció de les escoles, serà complexa i s’allargà tot el període república, no podent fer-se realitat fins entrada la guerra.
Aquesta complexitat es degué a la dificultat d’assolir acords amb al companyia telefònica, un acord que no s’aconseguí fins el 1932, també a la dificultat d’aconseguir un bon finançament, ja que l’Ajuntament no disposava, en un primer moment, dels diners per poder fer front a la despesa que suposava l’arribada de la línia (1250 ptes.). Aquest diners es van aconseguir amb un préstec d’en Jaume Mercadé Torrebadell. Un cop aconseguit el finançament, ja es podia fer arribar la línia. (A la P.162 del citat llibre, s’explica amb més detall la complexitat de l’operació)
Guía telefónica. Cataluña. Enero 1936
Compañía Telefónica Nacional de España
En aquesta guia la Riera encara surt recollida
amb els números d'Altafulla, central de la que depenia.
L’adreça, però, correspon a la direcció on s’ubicarà, definitivament, la central.
[ Font: Dipòsit digital de documents de la UAB ]
La instal·lació per fer arribar la línia a la Riera, una línia que es feia arribar des d’Altafulla, es feu en una finca situada al mas de Benet, i es dugué a terme l’any 1934 (a la p.162 de l'esmentat llibre, trobareu més detalls de l'expropiació de la finca), i finalment el 1936, la línia telefònica arribava al municipi i on sols quedava fer la xarxa urbana i la central, una central que s’instal·laria als baixos del C. Major n.8, després d’un acord a que arribà l’Ajuntament de Joan Font amb en Josep Espina Llauradó.
La Riera. Calle Mayor
(Chinchilla-TGN) - Circulada el 1967
On hi havia la central es pot veure el cartell de Teléfonos
[Col. Pau Plana Parés]
N.13 - La Riera. Calle Mayor. Carrer Major
(Raymond - TGN) - Circulada el 1961
[Col. Pau Plana Parés]
Carrer Major
Actualitat.
Hi hem marcat on estaria ubicada la central.
Des d’aquest moment, la família Espina regentà dita central. En Pere Espina i la Margarida Llauradó, que era l’objecte de l’entrevista que hem comentat al principi, regentaren la central durant quaranta anys, arribant a generar una identificació tant gran entre la família Espina i la feina que feien, que se’ls acabà anomenant amb el sobre nom de telèfons (p.163)
El Pere Espina i la Margarida Llauradó
En Ricard acaba la seva interessant descripció de l’arribada de la telefonia a la Riera, amb la posada en marxa del servei telefònic, i comentant que en un primer moment no es disposava de xarxa urbana, sinó tant sols d’un únic telèfon públic gestionat per la família Espina, i que no fou fins mesos mes tard, ja a finals d’any, quan la central es posà en marxa amb els primers 28 abonats, bàsicament comerciants, industrials, transportistes i moliners. (p.163)
Es a partir d’aquest moment, de la posada en marxa de la central, quan pren importància l’entrevista, ja que serà la pròpia Sra. Margarida Llauradó que ens parla de la Central, de la seva història i d’algunes anècdotes i per això la transcrivim sencera.
LA RIERA
Doña Margarita Llauradó cuarenta años al frente de la Central Telefónica
TARRAGONÈS
El teléfono, pieza clave en el mecanismo de las comunicaciones sociales y fundamental en el trasiego diario, es actualidad en La Riera bajo dos distintos aspectos; el protagonizado por la hasta ahora encargada de la central y las notables deficiencias que desde hace algún tiempo se experimentan en el servicio.
Doña Margarita Llauradó ha dedicado, de los sesenta y seis años con que cuenta, cuarenta al frente de la central de la villa, lo que equivale a decir desde su instalación, labor que ha compartido con su esposo don Pedro Espina. Tras su reciente jubilación, figura ahora como titular, Eulalia, una de los seis hijos.
Si tuviéramos que analizar su ejecutoria diríamos que ésta ha sido presidida por un excepcional sentido de profesionalidad y absoluta dedicación. Persona sencilla de expresión afectiva y exquisito trato, atiende con su cálida voz, tan familiar en los auriculares de nuestras casas, a las preguntas que le formulamos:
—¿Cuándo fue instalado el centro?—Durante la pasada guerra civil se puso en funcionamiento la primitiva central pero previamente el pueblo ya disponía de un teléfono público, encomendado a nuestro cuidado, perteneciente a la de Altafulla.
—¿Cuántos abonados hicieron posible su inauguración?—Inicialmente fueron veintiocho. Al cabo de unos años sumaron treinta y cinco, pero la ampliación más importante se efectuó hace dos, cuando se sustituyó la pequeña centralita por la actual que alberga cerca del centenar de números.
—¿Existen demandas de interesados por incorporar este servicio?—Actualmente son varias las personas que solicitan la instalación domiciliaria del teléfono, cosa perfectamente factible ya que el tablero puede absorber hasta ciento cincuenta elementos.Las llamadas se producen constantemente pese a la hora y ser jomada festiva. Sobre el movimiento de las mismas don Pedro afirma:—La Riera junto con los teléfonos públicos del Barrio de Ardeña, La Nou de Gayá y Ferrán la construción del tramo de a autopista y explotaciones en término municipal, producen un promedio de setenta llamadas que diariamente de aquí parten, sin registrar lógicamente las que de forma cuantiosa proceden de fuera. Este balance pone en evidencia la importancia de la central.
De un tiempo a esta parte existe descontento entre los usuarios debido a lo conflictivo que resulta el conferenciar y la tardanza en lograrlo. Al interesamos por Ias causas de esta anomalía, ambos responden simultáneamente:—Cuando funcionaba el antiguo cuadro, con un número de abonados mucho más reducido, disponíamos de dos líneas directas con Tarragona y con el actual, todas las conferencias, deben pasar por Altafulla, centro que a su propio tráfico, incrementado considerablemente en verano, se le une el nuestro y el de Catllar. Esta circunstancia satura de forma las líneas que es imposible alcanzar la fluidez deseada, haciendo inútil cualquier acción por mejorarla. Es lógico pues que exista nerviosismo y nosotros somos los primeros en sufrirlo y lamentarlo.
—Sabemos que se ha procedido a un nuevo tendido de cables con miras a la automatización. ¿Seria ello la solución?—Efectivamente, —continúan—, la nueva línea está instalada y según se nos informó el teléfono semi-automático será una realidad, pero al desconocerse el plazo de su implantación consideramos urgente que la Compañía tome conciencia del caso subsanando esta lamentable situación.
—Dirigiéndonos de nuevo a doña Margarita le preguntamos si considera bien retribuida esta tarea. Nos dice:—No, si consideramos que esta Iabor exige a la persona una dedicación permanente que no respeta fiestas ni horarios.
—¿Sabe de algún otro centro cuyos responsables la superen en antigüedad?—Es una cosa que ignoro. Lo que sí puedo afirmar es que soy la que lleva más años de servicio de entre los pueblos del contorno.
—En la actualidad, ¿volvería a encargarse de la central si se lo propusieran?—No dudaría en aceptarlo ya que por ello he sentido verdadera vocación y soy feliz entre las conexiones cuando la línea es fluida y el trabajo se desarrolla con normalidad.
—¿Qué cualidades debe reunir a su entender, quien se halle al frente de un centro telefónico rural?—Una extremada reserva en todo lo que atañe al ejercicio encomendado ya que en esta función entra de lleno lo que llamamos secreto profesional. La central es para mí un sagrario que no puede ser profanado. También es muy importante la plena dedicación y no desistir ante las dificultades.
—¿Alguna anécdota para terminar?—Seguramente se habrán dado innumerables casos anecdóticos pero refiriéndome a lo expuesto en la anterior pregunta, diré que en muchas ocasiones con insistencia se me pidió alguna información que tras negarme rotundamente a facilitarla y el consiguiente enfado de los interesados uno de ellos vino más tarde para agradecer mi postura.
Con esta entrevista hemos querido plasmar el reconocimiento del pueblo en general hacia este matrimonio que sobre cuatro décadas ha vertido su ejemplar labor y esperar a la vez que las irregularidades expuestas sean solventadas con celeridad.
JUAN BORONAT (Foto Rafí)
Diario Español
26/04/1974. Pàgina 29
Un temps després de la publicació de l'entrevista, el 2 d'agost del 1974, la secció de cartes del director del Diario, publicava una carta amb el títol d'Anacronico Servicio. La carta la signava J. Sole, i recollia algunes de les deficiències de la central de la Riera.
En ella s'hi esmentava el número d'abonats, més de 100, i les necessitats que tenien els comerciants i industrials així com els problemes que tenien per establir comunicacions, no por culpa de los empleados, sinó per l'anacrònica organització del servei interurbà. J. Sole, demana l'autonomia per la Central de la Riera, i no estar connectada amb el centre d'Altafulla, que siempre está cargado por su propio trabajo, i ens posa un exemple d'una comunicació, realment complexa entre l'Ajuntament de Tarragona i Ferran (pertanyent a Tarragona però depenent de la central de la Riera, com també en depenien Ardenya i la Nou). A dia d'avui, i als que ja no ho han conegut, els pot sembla molt estrany que per fer aquesta trucar de Tarragona a Ferran el camí fos:
1) L'abonat de Tarragona, demanava conferència a la Central de Telèfons >> 2) La Central trucava al Centre d’Altafulla >> 3) Altafulla demanava comunicació a La Riera >> 4) Finalment el Centre de La Riera establia comunicació amb l'Abonat de Ferran.
Per tot això, i com la carta acabava amb una pregunta ¿Tan difícil resulta automatizar el servicio?.
Diario Español
02/08/1974. Pàgina 3
De fet, la Sra. Margarida ja havia comentat a l'entrevista que s'hi estava treballant però que no es coneixien els terminis de l’automatització, fet que passaria a finals de l'any 1974 quan es semiautomatizaria la central rierenca.
Així el 18 de desembre de 1974, de nou la Diario, en Joan Boronat publicava la posada en marxa del semiautomàtic en la central rierenca, suposant una gran millora per les trucades i comunicacions dels 111 abonats del moment. Amb aquesta semiautomatizatció es mirava de resoldre el descontent i la irritació que suposaven les grans demores en les comunicacions. Amb el nou sistema, la central rierenca guanyava en autonomia i trucades més directes i alhora ja s'anuncia que existia el projecte per tal de dur a terme la incorporació definitiva al sistema automàtica nacional i l'ampliació d'abonats. La notícia acabava recordant que aquest fer del canvi de sistema havia coincidit amb el canvi també de la persona encarregada de la central, havent-se'n fet càrrec la Sra. Pilar Albert, i començant així, una nova etapa. .
Diario Español
18/12/1974. Pàgina 23
----
Annex.
Com ja hem esmentat més amunt, poc temps després de publicar l'article al nostre bloc, vam localitzar una notícia que serveix per exemplificar a la perfecció les reivinidcaions i les necessitats de telefonia a finals dels anys 20.
En la notícia, se'ns parla de tot el que va haver de fer el Sr. Lluis Sedó per poder contactar amb l’alcalde de Tarragona per tal de poder demanar els bombers. Un interessant testimoni de les dificultats de comunicació pel fet de no tenir telèfon. L’incorporarem a l’article!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada