La mort és un aspecte de la vida cada cop més bandejat i amagat de la nostra quotidianitat. Avui, dia de Tots Sants, segurament és un dels dies en que, ni que sigui de passada, hi ha més gent que hi pensa i des del nostre bloc ens hi hem volgut sumar amb una breu ruta pels cementiris rierencs, una ruta que requeriria ser completada amb un estudi més aprofundit.
A dia d’avui, a la Riera de Gaià podrem parlar com a mínim de 4 cementiris, tres a la Riera i un a Ardenya. Nosaltres ens centrarem bàsicament en els de la Riera: L’Enrajolat, el Cementiri Vell i el Cementiri. També hi podem trobar altres altres espais i elements en relació directa amb els enterraments i la mort com poden ser les esglésies o les esteles funeràries d’Ardenya, però com hem apuntat, ens centrarem en repassar, mal que sigui breument, diferents històries al voltant dels cementiris rierencs.
Abans de començar, val a dir que quan parlarem de Cementiri amb majúscula, voldrà dir que ens referim al Cementiri Municipal actual, un cementiri que aquest 2018 ha complert 60, un cementiri que tingué una gestació llarga ja que, ni que fos inaugurat el 1958, se’n parlava des de molt abans, com a mínim des de mitjans dels anys 40. Però bé, anem a pams i ja hi arribarem. Primer hem de passar per l’Enrajolat i el Cementiri Vell, dos dels cementiris antics i en desús que tenim documentats a la Riera i que es troben a pocs metres de distància l’un de l’altre, un a l’actual porta de l’església de santa Margarida i l’altre al darrere d’aquesta com es pot veure veure a la imatge.
[Font: Joan Carles Blanch a :
Breu relació històrica de la parròquia de Santa Margarida de La Riera de Gaià,
dins Estudis Altafullencs, n. 30, Any 2006]
Entre un i l’altre hi ha el que es coneix com el Carreró de Fosar, en clara referència al fet mortuori, i que seria el camí que aniria cap a Virgili amb qui la Riera hauria compartit església i fossar o cementiri.
L'Enrajolat, el Carreró de Fosar i al fons el Cementiri vell
El carreró amb el Cementiri vell al fons
L’Enrajolat
Així doncs, l’espai que anomenem l’Enrajolat amaga en el seu subsòl el cementiri, o una part del cementiri que tot sembla apuntar que hauria estat en funcionament entre els segles XVI i XVIII. Aquest seria el que hauria estat en actiu el període immediatament anterior al que coneixem com a Cementiri vell.
Sobre aquest dos cementiris, n’ha parlat en Joan Carles Blanch en diferents publicacions. De forma succinta ho feu a Breu relació històrica de la parròquia de Santa Margarida de La Riera de Gaià, publicada al Estudis Altafullencs, n. 30, p.93-110, i de forma més extensa en l’article monogràfic: El Cementiri vell de la Riera, en la sèrie Racó de l’Art: el Patrimoni dels Rierencs, publicat a La Riera Dia a Dia, n.10, d’abril de 2002. p.26-27. Aquest article, molt més curt en extensió, recull notícies d’aquests dos espais, de l’Enrajolat i del Cementiri vell així com també ens parla dels enterraments dins l’església.
És interessant de resseguir aquest darrer article on, a banda de noticies de caire generalista sobre la mort, ens aporta dades com la concessió l’any 1573, per part de l’arquebisbe Cervantes de la Gaeta, de que la Riera pogués tenir fossar i fonts baptismals. Segons Blanch, aquesta seria una possible data d’habilitació de l’espai de l’Enrajolat com a cementiri (p.26).
Anys més tard, el 1656, es parla del mal tancament d’aquest fossar, i el 1737, s’esmenta el moment en que l’arquebisbe ordena i mana que posin una reixa per evitar l’entrada al cementiri de cavalcadures, per exemple. En definitiva, ordena fer acomplir el que ja haurien anat dient ven visites anteriors, podent imaginar-nos com estaria l’espai en aquells moments (p.27)
El Cementiri vell
Entrem al segle XVIII, doncs, amb el cementiri de l’Enrajolat en funcionament, i serà en aquest segle, fruit de l’ampliació de l’església parroquial, que el cementiri de l’Enrajolat quedarà afectat i soterrat, com a mínim en part, i que per tant se’n construirà un de nou, un nou cementiri situat darrere l’església, a 200 pasos de la poblacion segons comenta Pasqual Madoz, encara que realment no estigui tant allunyat, al Diccionario geográfico-estadístico-historico de España y sus posesiones de ultramar por Pascual Madoz (volXIII p473)
Entrada del Cementir vell
En Joan Carles Blanch, en l’article que hem citat més amunt Breu relació històrica de la parròquia.., fa una descripció acurada de l’obra del nou temple que com hem dit provocà aquest moviment. L’obra començaria amb posterioritat a la visita de l 'Arquebisbe Juan Larió el 1776 quan es recomana, per segona vegada, la construcció d’un edifici més capaç en relació a la població de La Riera (p.96). Sembla que l’obra de la nova església començaria el 1788 (p.98) i que aquesta s’hauria fet, en part, damunt de la vella i de part del cementiri podent pensar, fins i tot, que es va aprofitar el material per a la nova construcció (p.95)
Plan y carrers de Riera (revisat per l'Ajuntament)
Carreras Candi. Geografia general de Catalunya. [Vol. III], Provincia de Tarragona
[Font Imatge: http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/ref/collection/atles/id/1306]
Els anys anaren passant per l’edificació, i com qualsevol edifici o construcció que roman dret i en us durant molts anys, la seva vida esdevé complexa, i en tots aquest anys podrem anar trobant diferents histories relacionades amb la construcció, el seu us, propietat, gent enterrada etc., algunes de les quals ens serveixen com a mostra dels canvis polítics que es duien a terme a l’estat i que afectaven a la praxis i creences religioses. De totes elles, us en volem referenciar dues mostres: Els morts de l’epidèmia de 1809, i els fets dels anys 30 i els canvis polítics en el bienni reformador, 1931-1933.
La primera referència, seria la que trobem recollida a Santa Creu 1809-2009 Memorial del Bicentenari, de Joan Carles Blanch i Torrabadell i Rosa Maria Terrafeta i Badia (Ed. Cossetània, Col·lecció: El Tinter, núm. 111 – Octubre de 2010), i que té una significació clara en el context rierenc. Aquesta no és altra que la relació que hi publiquen de les víctimes de l’epidèmia de 1809 enterrades en aquest cementiri, o al fossar de Santa Margarida, com sembla s’apunta que s’anomenaria l’indret on s’ubicava el cementiri. La llista, la podeu llegir completa i amb algun comentari, a les pàgines 59 i 60 de l’esmentat llibre.
El Cementiri vell
[Font: Santa Creu 1809-2009 Memorial del Bicentenari,p.61]
La segona referència, la recull en Ricard Ramon al seu llibre República, reforma i democràcia local. La Riera de Gaià 1931-1936 (Ed. Cossetània, Desembre de 2012), quan al capítol que tracta de l’obra del Bienni Reformador (1913-1933), ens explica com van afectar algunes de les reformes que s’hi dugueren a terme. En Ricard apunta que l’anomenada qüestió religiosa va ser la que va tenir més impacte polític a la Riera (p.134), i d’entre les conseqüències que tingué la implantació de la Constitució republicana, alguna d’elles afectaren al tema dels enterraments i dels cementiris.
En el primer cas, va establir la cerimònia dels enterraments civils els quals consistien en una cerimònia laica que emfatitzava els valor republicans (p.135), i així, segons aquesta nova legislació el funeral catòlic només es podia dura a terme si el difunt havia expressat explícitament la voluntat de ser enterrat amb aquest ritus.
El segon cas, es centrava estricament el els cementiris, i la reforma consistí amb la secularització i municipalització dels mateixos. El cementiri, cal recordar que parlem del Cementiri vell, era de propietat compartida entre l’Ajuntament i la parròquia, i passà a ser propietat exclusiva de l’ens municipal, i així la junta passar a ser formada sols per representats del municipi, i el 17 de febrer de 1932 l’ajuntament acordà per unanimitat que es posés a la porta del cementiri Cementerio Municipal, tant al cementiri de la Riera com al d’Ardenya. Alhora també es decidí assignar un espai destinat als que morin fuera del gremio o comunión de l’església catòlica i per als infants no batejats (p.136).
Una altra de les consequències d’aquesta secularització fou que es va treure la creu de ferro de la porta del cementiri (p.136), un dels únics símbols religiosos que fou eliminat, ja que segons apunta en Ricard Ramon basant-se amb diferents testimonis, les autoritats municipals no compartien els principis secularitzadors, a excepció del secretari, el Sr. Cartanyà), i que en aquest sentit, el procés secularitzador es limità a l’execució d’aquelles disposicions decidides per instancies superiors (p.137).
Tants sols apuntar que a diferència de la Riera, el cementiri d’Ardenya, que era de propietat exclusiva de l’església, i l’acord municipal fou confiscar-lo, una confiscació que es feu d’acord amb el mossèn. (podeu trobar la informació a p.136)
Aquest cementiri funcionarà com a tal fins l’any 1958, quan finalment, i després de molt parlar-ne, es va inaugurar el nou.
El Cementiri Municipal [actual]
Entre de la documentació municipal dels anys 40, una documentació que en aquest cas ens ha facilitat en Ricard Ramon, hi trobem testimonis en la que es veu el debat, com a mínim a nivell d’ajuntament, que hi ha al voltant dels dos cementiris que hi havia en funcionament al moment. En un informe de l’any 47 es parla entre d’altre temes del cementiri tot esmentant, el del casco de la población i el del barrio o agregado de Ardeña, i es comenta que en diferents ocasions el serveis de la Jefatura Provincial de Sanitat n’ha intentat la construcció d’un de nou, però que tot i la bona voluntat de la corporació, no havia estat possible fins al moment.
L’informe, apunta que varies vegades l’Ajuntament s’ha plantejat el tema i la necessitat de la construcció d’un nou cementiri emplaçat en un lloc convenient, atenent a les necessitats d’Ardenya i del casco de población. També apunta que a principis de l’any 1946, s’encarregà la confecció del corresponent projecte i pressupost, però degut al cost que suposava, es va haver de deixar en suspens la seva construcció. L’informe acaba dient que en aquelles dates, la comissió municipal d’obres, tenia en estudi la forma de realitzar la construcció, però els fets ens demostren que encara faltarien uns quants anys per arribar a construir-lo.
L’informe que hem esmentat anteriorment, ens mostrava el debat i la preocupació per la construcció del nou cementiri, un debat que lluny de d'oblidar-se, es mantenia viu i que, un parell d’anys més tard, l’any 49, retrobem en una carta que es feu arribar a les cases per tal de convocar una reunió per parlar de la construcció del nou cementiri. El document, facilitat per en Jordi Plana Ferran, s’envià el 16 de novembre de 1949, signat per l’aleshores alcalde Pau Plana [Virgili], i hi podem llegir la convocatòria per la reunió a les escoles el dia 27 de novembre d’aquell mateix any. De fet si sols hi hagués la convocatòria potser no ens cridaria massa l’atenció, ja que el que ens sorprèn és la vehemència en l’argumentació per demostrar l’estat terriblemente ruinoso en que es trobava el cementiri. La carta destaca la voluntat de construir un nou cementiri, no d’arreglar l’actual, i per il·lustrar la necessitat s’apuntava:
Para que pueda V. darse una más clara idea del terrible estado ruinoso en que se encuentra el Cementeio de la Riera, séame permitido explicarle, aunque ello sea un poco dramático, que si vinieran épocas prolongadas de lluvias, sin ninguna clase de dudas [en cursiva a l’original], nos seria obligado contemplar la ingrata visión del derrumbamiento de muchos nichos, con la consiguiente mezcla de los restos humanos de nuestos antepasados. ¡Quien sabe si entre ellos se encontrarian los restos, de sus padres, hijos, esposa, hermanos u otros seres bien queridos!
Més endavant, després d’una breu referencia a l’estat del cementiri d’Ardenya, un estat sembla que no tant deplorable com el de la Riera, però del que també se’n demana la seva anul·lació, es rebla el clau demanant a qui anés adreçada la carta, als caps de casa, que dedicara V. un espacio de tiempo en consultar con sus sentimientos, i que con la disculpa que le pido, procurara hacer pasar por su mente una sola vez, el macabro espectáculo de ver los Cementerios derrumbados, con todo el tesoro que representan los restos de nuestros antepasados esparcidos por el suelo. Sens dubte, tot plegat uns arguments a la línia de flotació sentimental, enmig d’un debat que pel que sembla ja existia.
Carta convocatòria a per una reunió per parlar sobre el cementiri. (Detall)
[Font: Arxiu Família Plana-Ferran]
Això sí, cal dir que al final de la carta es demanava disculpes per la cruesa d’alguns moments de l’escrit, i que tot plegat es feia amb l’únic desig d’arribar a tenir el nou cementiri, un cementiri que encara trigaria uns anys en arribar.
Saltant ja a l’any 1953, el Diario Español del dia 8 de maig, recollia la notícia de diferents millores que calien al poble, i entre d’altres, com podia ser la necessitat del clavegueram, esmentava la construcció del cementiri, destacant-ho com una necesidad apremiante. De fet, ens ho podem imaginar si uns anys abans ja es parlava com es parlava del seu mal estat!. El Diario, en el breu espai que li dedica, ens explica que ja es tenen els terrenys necessaris i que el projecte arriba a la xifra de 565000 pessetes, i diu que resta pendent de la Comissió Provincial.
Diario Español
8/05/1953, p.6
[Consultable a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1]
En la notícia s’esmenta que ja es tenen els terrenys, uns terrenys que haurien estat de la família Suñé-Socies (Cal Gall), i que haurien donat, segons ens comenta en Jordi Plana amb la condició o a canvi de poder-hi aixecar un panteó familiar, de fet, l’únic que hi ha a dia d’avui al Cementiri
Tot i les urgències que refereix el citat text, i les que ja coneixem d’abans, no serà fins el 1956 a l’apartat d’Anuncis Oficials del Diario Español, que l’Ajuntament de la Riera publica l’anunci de que en el Boletín Oficial de la Provincia numero 215 correspondient al dia 12 del actual aparece el Edicto de este Ayntamiento anunciando la subasta para la construcción de un Cementerio municipal en esta pobliación, bajo el tipo de 564812,29 ptas. a la baja.
Acte seguit esmenta els terminis, lloc de presentació, etc..
L’anunci està signat el 17 de setembre de 1956 pel Secretari J. Tarafa i l’Alcalde P. Plana.
Diario Español
20/08/1956, p.4
[Consultable a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1]
Així doncs, el 1956 sembla que la cosa s’activa, es posa fil a l’agulla, i el 1957, al Diario Español del dia 18 de juliol, en una pàgina on s’esmenten tot d’obres que s’han fet des del passat dia 18 de juliol (de 1956) a la província, hi podem llegir:
Diario Español
18/07/1957, p.9
[Consultable a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1]
Així doncs, la construcció està en marxa, una construcció on, com ens comenten en Jordi Plana i Ricard Ramon, hi participaren gent del poble, en un moment en que en les obres públiques hi treballava la pròpia gent del poble, per “donar feina”, o per tenir algun guany econòmic o material.
El 18 de juliol de l’any 58, en el mateix informe que es publicava cada any al Diario Español en motiu d’aquesta data, es recollia que:
Diario Español
18/07/1958, p.9
[Consultable a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1]
Es a dir, ja no sols es parla de les obres del Cementiri, sinó que també s’esmenta el camí d’accés, i es que serà aquell any, el 1958 que el nou cementiri s’inaugurarà i entrarà en marxa, una inauguració que trobem referenciada a al Diario Español del 20 de juliol.
Diario Español
20/07/1958, p.4 (pàgina sencera i detall)
[Consultable a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1]
La inauguració fou el dia 19 de juliol, ja que el diari amb data del dia 20 ens parla que ayer fueron inaguradas importantes obras en La Riera, Figuerola, Guñolas, Pobla de Mafumet y Constantí, i atenció, ja que En la primera de las dichas localidades ofició en la benedicción su Eminencia Reverendisima el señor Cardenal Arzobispo doctor don Benjamin Arriba y Castro, y en las demas poblaciones el Excmo. y reverendisimo señor Obispo auxiliar. Les autoritats eclesiàstiques foren acompanyats pel Gobernador Civil i per tot un seguici d’autoritats provincials. Tots ells foren rebuts per l’alcade, Pau Plana, l’arxiprest de Torredembarra, Mn. Josep Manresa, el mossèn del poble, Mn. Josep Paniello, membres de l’ajuntament i del Consell local, i d’altres personalitats com el D. Lluís Boronat, president de la Càmara de la Propietat Urbana de Tarragona. També esmenta la presència de públic congregat a la plaça.
La trobada fou a la Plaça, des d’on la comitiva sortí a través dels carrers, que diu que estaven engalanats, cap al nou cementiri on Su Eminencia Reverendísima, vestida de pontifical i assistit pels mossens Manresa i Paniello, procediren a la cerimònia de benedicció del cementiri.
Fotos de la Inauguració del Cementiri el dia 19/07/1958
[Font: Arxiu Família Plana-Ferran]
Acte seguit, el Sr. Cardenal dirigí una exhortació al públic congregat, i un cop acabat, va emprendre el camí de retorn a Tarragona.
Finalment, doncs, la Riera tenia nou cementiri on poder descansar en pau!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada