El 8 de setembre del 2018, publicàvem en aquest mateix bloc el post Perejaume. "Treure una marededéu a ballar uns fragments interessats: Troballa, Goigs, Font". En ell, i a partir de tres fragments del llibre, esmentava tres aspectes amb relació a Santa Margarida, tenint en compte les consideracions que PereJaume fa sobre les Maresdedéu trobades, els tres aspectes que just s'esmentaven en el títol; Troballa, Goigs i Font.
Avui mirarem d'entrar una mica més en profunditat en un d'ells: els goigs , i des d'un altre angle, ja que si en aquell moment en parlàvem des de la vessant de la similitud amb les marededéus trobades, avui entrarem en la pròpia vida de la santa i l'advocació rierenca a través dels goigs. Reprenem el tema, doncs, i ho fem just amb el text del qual ens en servíem llavors on s'hi apunta que:
... els goig integren una doble corporificació. Per una banda la corporificació històrica que garanteix una escriptura fundada en una llarga nissaga: en una duració. Per l'altra, una corporificació instantània, sonora i local els mateixos fidels en la imatge que canten. Josefina Roma i Riu, en un article titulat "Els goigs com a èpica local: universalitat i localitat", precisa com els goigs fan córrer un lligam històric de parentiu entre el sant, la Mare de Déu o Crist i totes les generacions locals fins arribar a l'actualitat: "són – diu – l'instrument què s'han valgut el pobles per expressar ritualment el dia de la festa, en el curs d'un ritu de pas, en moments de perill, la nissaga que els uneix al personal celestial, amb la qual tenen un parentiu, una conciutadania". ["Treure una marededéu a ballar"- p.201-202]
A la Riera, actualment hem augmentat força els goigs amb relació als dos que es documentaven en treball clàssic de Josep Bargalló (1994) sobre els goigs i els balls parlats al Baix Gaià. Avui en dia, fruit de l'edició i de la recuperació d'alguns goigs oblidats, tenim documentats goigs dedicats a Santa Margarida (1757 i 2017), Santa Creu (1959, 1984, 2009) i Sant Josep (1970). A banda, també en trobem uns altres a Ardenya dedicats a Sant Jordi (1996). De tots ells, podríem assegurar sense massa por a errar que els més coneguts i viscuts són els de Santa Creu, però sent avui 20 de juliol, ens centrarem en l'anàlisi dels goigs de Santa Margarida, tot mirant de fer-hi una aproximació des de diferents aspectes que ens duran a parlar des de la mateixa història de la santa, una història universal, a la seva vinculació de caire local, i el propi format dels goigs.
A banda de les edicions documentades, o de l'ús que cadascú en fa com a oració, text per esqueles, etc - un dels usos més recents ha estat el fet que des de la Creu, es feien sonar els Goigs de Santa Creu puntualment a les 20h, coincidint amb l'aplaudiment als sanitaris -, també trobem una interessant relació sobre l'ús dels mateixos en el Llibre dels comptes de la yglesia de la Riera, comenzat en lo any del 1852 on se'ns descriu, encara que sense concretar-ne l'advocació, quan es canten, etc..
Goig
En totas las mencionades festes se cantan tambés los goigs despues de las completas, y al tornar de la professó. Alguns altres dias hi ha en que s'acostuma cantar goig acabada la Missa, en tal cas, mentres cantan en lo cor, lo parroco se despulla dels ornaments y surt ab roquet a cantar la oració.
[Llibre dels comptes de la yglesia de la Riera, comenzat en lo any del 1852. AHAT. p.79]
Santa Margarida
presidint l'altar major de l'església.
Santa Margarida
Fa uns anys a la Riera vam poder viure i veure la recuperació del Ball de Santa Margarida, un ball parlat hagiogràfic que ens apropava la història i la vida de la Santa, una història i vida que en la memòria de molts rierencs era desconeguda, o si més no, desdibuixada per la manca de referents en l'explicació de la seva història. Més enllà que Santa Margarida era la patrona de la Riera, sabíem poca cosa més de la seva història. El Ball, doncs, repassava de forma resumida, la vida de Santa Margarida, una de les santes de llarga tradició a casa nostra des de temps medievals i que ha estat una de les importants o amb forta repercussió dins l'hagiografia catalana. La seva història, la trobem a la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, però també en reculls catalans com les Vides de Sant Rosselloneses, entre d'altres. El text més català més antic de la vida de la santa que ens ocupa, el trobem al s.XIII, mateix segle, mateix segle en el que podem datar les dues obres principals que hem citat.
La importància de la santa a casa nostra, la podem veure en l'estudi de les fonts catalanes la transmissió de la seva vida. Santa Margarida , és una santa oriental, però que despertà gran interès a casa nostra. A La Leyenda de Santa Margarita de Antioquía en Cataluña [CERDÀ (1995)], se'ns apunten algunes idees del perquè pot tenir aquesta importància i el perquè d'aquesta transmissió. Un dels motius que se'ns dóna, per exemple, és el mateix nom: Margarida, quan ens diu que la Biblioteca Sanctorum opina que l'èxit de la santa és degut al seu propi nom, i diu que Margarida, ètim que en llatí significa "perla" i que en aquest sentit de pedra preciosa fou utilitzar durant l'edat mitjana. [CERDÀ (1995): 23]
La perla, ens continua explicant, recolliria tot el bagatge simbòlic clàssic, arribant-la a vincular a les deesses antigues com Afrodita, segons Plaute nascuda dins una petxina, el que equivaldria a dir que era una perla. En siri, aquesta divinitat tindria el nom de Pelagia i a Antioquia el nom de Margaritô. El nom de Pelagia fou adoptat pel grec i traduït al llatí amb el nom de Marina. Tenim, doncs, tres ètims que donaran noms a diferents santes. Nosaltres ens fixarem amb Santa Margarida d'Antioquia, encara que és cert que s'estableixen relacions amb alguna altra com Santa Marina, de les quals en algunes ocasions, se'n confonen les llegendes o parts.
La llegenda original de Santa Margarida fou una vida en vers del segle VII o VIII escrita en grec i atribuïda per Teòtim. En aquest text, rebia el nom de Marina, nom amb el qual se la coneixerà a l'església cristiano-oriental, encara que en la seva traducció al llatí serà Margarida [CERDÀ (1995): 25]. Com ja hem apuntat, aquesta vida apareixerà traduïda al català en el s.XIII. Alguna d'aquestes traduccions incorpora tot un seguit de dades que la desmarquen d'altres traduccions a d'altres llengües vulgars i l'aproxima molt més a la versió llatina [CERDÀ (1995): 25]
La vida de Santa Margarida la podríem resumir amb aquest argument:
Margarida, neix de pares gentils, però quedant òrfena de mare, fou donada a una dida perquè en tingués cura. Serà ella qui la convencerà per convertir-se al cristianisme, fet que no agradarà gens al seu pare que la deshereta i l'envia al camp a pasturar ovelles.
Mentre pastura les ovelles, apareix Olibri, un general o governador.... que se n'enamora, un enamorament que no és correspost. El governador la fa portar davant seu, però ella es manté ferma, i no accepta les propostes de casament, ja que implicaria renegar de la fe cristiana. Davant d'aquesta negativa, el governador decideix tancar-la a la presó, on se li apareix el diable, primer en forma de drac i després en forma d'home.
De la temptació del drac, en trobem dues versions: una en la que el drac amenaça de devorar-la i la santa, amb l'ajuda de la creu, amanseix i domina; i l'altra, on la santa és devorada, i no serà fins que Margarida des de dins la panxa estant, que amb una creu també aconsegueix sortir i vèncer el drac. La creu, que és l'instrument que permet vèncer el mal, també tindrà un paper protagonista quan superades les temptacions del drac, el diable se li apareix en forma d'home.
Després de la presó, i mantenint-se ferma, Margarida és torturada, però ella aconsegueix sobreviure a tots els turments, i aquest testimoni fa que hi hagi moltes conversions a la fe cristiana.
Finalment, per la seva fermesa i per evitar més conversions, la santa és degollada, convertint-se, d'aquesta manera, en màrtir cristiana. Cal destacar en aquesta part final de la seva història, que quan Margarida sap que l'han de degollar, demana una mica de temps i fa una pregària, no per ella, sinó pels seus perseguidors i per tots els que en un futur se'n recordin d'ella. Aquesta pregària, podria ser un dels elements claus en la divulgació i popularització de la llegenda de la Santa, una oració que no queda sols en el marc del martiri, sinó que es dirigeix a un espai intemporal on el lector/auditor repren cada vegada que la llegeix/escolta [CERDÀ (1995): 27], fet donat pel valor que l'home medieval donava a les vides dels sants, paraula escrita, per tal de curar malalties, etc.
Aquesta doncs, és la llegenda base molt resumida a partir de la qual s'estructura l'advocació a Santa Margarida, una advocació que té múltiples representacions i de la qual els goigs, en serà una mostra més, una mostra d'un dels gèneres que ens ajuden a transmetre i a donar a conèixer aquestes vides de sants i que, en el cas dels goigs, passen a tenir funcions que van més enllà de la purament textual tot establint-se com un pal de paller de la vivència i de l'estructura comunitària, tant per la recitació, com pel fet de ser pronunciats en presència dels cossos sants, és a dir, de les relíquies dels sants, tot construint una memòria experimentada de la vida terrenal dels sants en el seu passatge al cel, establint-se d'aquesta manera un doble efecte, ja que la comunitat parroquial s'explica a ella mateixa un determinat sant (...) i el sant la guarda en la seva pròpia memòria davant de Déu. [COURCELLES (2008): 135]
Reliquiari amb la reliquia de Santa Margarida
[FONT: BLANCH (2013)]
Els goigs
Com els defineix Mn. Joan Roig, materialment, uns goigs són un full volander que porta imprès un poema de temàtica religiosa amb un nombre aproximat de vuit a catorze estrofes, presidit per una xilografia o gravat de la Mare de Déu o dels sants als quals està dedicat, amb unes possibles ornamentacions de gerros i corondells, i emmarcat tot en una orla tipogràfica o xilogràfica. [ROIG (2000): 52]
L'estructura dels goigs.
En aquesta imatge s'hi pot veure l'estructura dels goigs, `
i si entreu a l'enllaç, podreu veure la definició de cada una de les parts.
FONT: Gogistes Manlleuencs]
En l'àmbit textual, els goigs solen tenir una entrada de quatre o cinc versos, els dos o tres últims dels quals seran la rescobla o retronxa, que es va repetint al final de cada cobla o estrofa, amb una advocació i interpel·lació directa al sant o sant i que parteix del nosaltres comunitari present, i s'adreça al vos, nom síntesi del sant, la història del qual ens és narrada des del passat.
Després de l'entrada, trobem les diferents estrofes, i per acabar una tornada, també de quatre o cinc versos que molt sovint, també és la inicial. Els versos solen ser heptasíl·labs i normalment de rima consonant.
Aquestes composicions, pensades per ser cantades, durant segles han fet de colofó popular en llengua materna als actes litúrgics celebrats en llatí i encara avui, quan la litúrgia ja no és en llengua culta, posen el segell del poble a les grans celebracions litúrgiques patronals o devocionals. [ROIG (2000): 53]. Per Mn. Joan Roig la poesia, el text, és important per la seva vinculació de lo culte i lo popular, i també per haver estat reducte de la llengua i un bell testimoni de la unitat lingüística comuns a tota l'àrea dels Països Catalans [ROIG (2000): 53]
La música, les melodies dels goigs, són un altre dels elements claus, ja que com hem apuntat, aquests estan fets i pensats per cantar-los. Les músiques solen tenir unes estructures clares i reiteratives amb la repetició de la rescobla , i solen ser fàcils de retenir. Actualment solen tenir melodies pròpies, però antigament, la melodia no s'incloïa en el text ni era privativa d'un sol goig, sinó que podia ser compartida.
El cant dels goigs fa possible que esdevinguin una realitat ben viva cada vegada que una comunitat es congrega per celebrar la litúrgia entorn d'una advocació que els és propera. Generalment són per a ser cantats al final de la missa, de les vespres o de les processons, dotant així al poble assistent d'un senyal distintiu de pertinença a una mateixa col·lectivitat. [BAUÇÀ (2007): 22-23] Ja hem comentat més amunt la importància dels goigs com a forjadors d'identitat i comunitat, i aquí se'ns reforça la idea.
Un altre element importants és la xilografia o la imatge del personatge centre de l'advocació dels goigs, així com els elements decoratius que els enriqueixen, i també cal destacar que, des de finals del XIX, alguns van acompanyats d'una nota històrica de context sobre el sant o la santa, sobre la història, etc.., una memòria que sol establir la "nissaga" que s'apuntava en començar al parlar de la vinculació d'un sant i un lloc.
Els goigs de Santa Margarida rirencs
A la Riera, en tenim dos goigs dedicats a Santa Margarida, un del 1757 i un del 2017, dos goigs on podem veure l'evolució des de les formes d'edició dels goigs antics i fins a nous models.
Goigs de la gloriosa verge, y martyr
Santa Margarida Patrona de la Riera, y Virgili.
Magí Canals. Tarragona. 1757
Goigs en lloança de Santa Margarida.
Verge i Màrtir Patrona de la Riera de Gaià,
Arquebisbat de Tarragona.
Parròquia de Santa Margarida. mr
La Riera de Gaià i Gogistes Tarragonins.2017
[Font: Pau Plana i Parés]
*Com comentarem més endavant, d'aquests goigs hi ha dues edicions diferenciades pel paper i per l'acoloriment de l'anvers. Es per aquest motiu que hem compartit l'anvers de les dues.
Quines són les principals similituds i diferències?
A nivell formal, a l'anvers ambdós mantenen una clara similitud formal i seguint l'esquema prototípic dels goigs que abans hem pogut veure en l'esquema gràfic. És cert, tot i això, que en aquest anvers hi ha petites diferències com el fet que en els goigs del 2017 no hi ha els cordonells, o l'ús de la llengua llatina en el vers, resposta i oració del peu dels goigs en els del s. XVIII. La gran diferència, però, la trobem en el revers, ja que mentre que els setcentistes sols estan impresos per una cara, en el revers dels goigs editats el 2017, hi veiem la partitura, la nota d'història i els segells i dades l'edició.
Si passem a observar el text, podem trobar diferències, ja que més enllà dels continguts i la seva vinculació local que després comentarem o de la relació amb les advocacions de la santa, hi ha diferència en la pròpia estructura textual, ja que els Goigs de la gloriosa verge... tenen una estrofa d'entrada, amb quatre versos, i després 15 estrofes de 6 versos la que se'ls ha d'afegir la rescobla.., Goigs en lloança de Santa Margarida... tenen l'estrofa inicial de quatre versos, 12 estrofes, i una tornada final, diferent de la primera. Igual que als antics, són estrofes de 6 versos més el dos de la rescobla. Pel que fa a la rima, en els dos casos és consonant, en els de 1757 amb l'estructura abba, i en els del 2017, l'estructura abab.
Pel que fa a l'estructura argumental, hem establert una taula amb la divisió de les estrofes que ens permet també veure com evoluciona i es tracten els diferents passatges de l'argument. Així ens podem adonar que mentre en els goigs de 1757, el repartiment temàtic és més homogeni al llarg del text, en els del 2017 hi trobem aspectes més desenvolupats, com la conversió o el naixement de la fe de la Santa.
També és clarament diferent el tractament que es fa als referents de caràcter local, ja que si bé als goigs de 1757 sols s'esmenta la Riera i Virgili a l'encapçalament, als del 2017, a banda d'apuntar el nom del poble al títol, tant a la tornada com a les estrofes 10 a 12 dels goigs de 2017, hi trobem referents que els vinculen de forma directa a la Riera i a la seva història, així com al seu devenir, sigui a través de llocs o a través de la comunitat que amb vos s'avida:
Estrofa inical:
La Riera amb vós s'avida
d'una fe sempre florent
Perla fina, Margarida,
deu-nos goig i valiment
Estrofes:
Se us honra a La Riera
com abans a Montoliu
que guaitava a la cinglera
i "el Castell" avui se'n diu.
El nom vostre ens hi convida
a invocar-lo a cor batent...
Manteniu-nos fe ferrenya
refermant el bon costum,
que floreixi també a a Ardenya,
i a Virgili doni llum.
Visqui el poble una espellida,
sempre units grans i jovent ...
Coroneu de fruits la terra,
que boleti ençà i enllà,
d'oli canti cada gerra,
i, uberós, guimbi el Gaià.
Que la vila, en pau bastida
ens aculli en tot moment...
Aquestes són, doncs, les estrofes que ens les vinculen al fet local amb un seguit d'elements que a cap rierenc li passaran per alt. Potser podríem fer notar que es posa entre cometes la referència a "el Castell", quan potser hauria convingut de posar el nom més estès que és castellot i que creiem que és com avui s'hi refereix o el coneix la majoria de la gent.
Partim doncs de dues concepcions, una amb un text general, sense connotacions locals explícites, més enllà de la referència a la Riera i Virgili en el títol, i un altre on si que i hi trobem tot de localismes o referències al territori.
Cal repassar, encara els personatges, si més no els principals, que s'esmenten en un cas i l'altre. Així en els goigs de 1757, se'ns esmenten: Santa Margarida, els Gentils Pares, la Dida honrada Christiana, vostre Pare i el General de una Armada. Per la seva banda, als goigs del 2017, se'ns parla de Margarida, la gentil mare, la bona dida, el pare, i Olibi. Podem observar, doncs petites diferències tant pel que fa a l'adjectiviació com a la presència - o absència podríem dir, també - de noms, propis i coneguts de la vida de la santa. Aquestes diferències, sobre tot pel que fa a l'adjectivació, marquen caràcter en la lectura dels goigs i en la visió de la història, segurament fuit de l'època en que han estat fets cada un.
Pel que fa a altres referències i invocacions de la santa hem d'apuntar que no en trobem ni en un ni en l'altre. No trobem referències directes a aspectes per ser invocada pels dolors del part o el bon morir. Amb tot, no voldríem seguir endavant, mal que sigui de forma resumida, sense apuntar algunes claus de lectura, en les que ara no hi entrarem per no allargar-nos, però que ens poden ajudar a fer una lectura més aprofundida dels goigs.
Al llibre La Paraula de l'Àngel hi trobem un capítol que du per títol La Llegenda de Santa Margarida en els goigs impresos el 1674 [COURCELLES (2008): 155-159]. En aquest interessantíssim capítol pel cas que ens ocupa i per poder fer una lectura simbòlica, s'hi donen diferents visions i us en recomanem la seva lectura al detall. Ens parla de la importància per exemple dels dos mons que es representen als goigs, el pagà del pare/món masculí, i el cristià de la dida/món femení (cal tenir en compte que encara que a la llegenda la mare mor o n'és absent, als goigs (2017), la mare, ni que sigui gentil, confereix a la santa de bonesa un ric segell, és a dir, que tot i ser gentil té una visió positiva); de la transmissió per via femenina de la fe; del contrast de la crueltat del tirà i de la bellesa de la santa; de la transformació simbòlica d'un cos humà en cos de glòria mitjançant el martiri i el pas del poder terrenal que te Olibri al pas del poder de glòria de la santa i les seves relíquies després del martiri, o com deia la Santa Margarida del ball, has vencido el demonio y burlado lo has dejado, representant la victòria del bé sobre el mal...
El que ens mostra són dos mons que són estranys i inquietants entre ells i que un sense l'altre no poden funcionar, limitant un amb l'altre i convergint, ambdós, al cos de la santa. Aquest doble punt de vista, aquest joc alternat, es l'element que fa que el discurs narratiu dels goigs es distingeix fonamentalment dels altres textos hagiogràfics, on predomina una de les dues visions.
Podem servir-nos del final del capítol citat per cloure aquest apartat quan diu que Margarida, la santa màrtir, com tots els altres màrtirs enfrontats a un cruel tirà en les narracions dels goigs i com molts altres sants no màrtirs, desfà els lligams polítics i familiars i endinsa en el seu món imaginari poblat de sants , d'àngels i de dracs, homes, dones que creuen obtenir el seu alliberament venidor. Així queda assenyalada l'eficàcia secreta de l'adaptació poètica d'una llegenda cristiana amb finalitats eclesiàstiques.
A la introducció general, ja hem comentat la importància de la música en els goigs. En el nostre cas, podem trobar dos exemples diferents de la relació amb la música, ja que els goigs del s.XVIII no hi trobem impresa cap partitura, per tant hem de suposar que s'utilitzava alguna melodia coneguda i que no calia ser recordada per l'escriptura musical, i els del XIX que sí que tenen una música pròpia feta exprofesso pels goigs. Aquesta, no la trobem al peu dels goigs, sinó que la trobem al revers.-
Partirura dels Goigs en lloança de Santa Margarida...
Mons. Valentí Miserachs
Pel que fa a la representació de la santa i els aspectes decoratius, els dos goigs sí que van en paral·lel i segueixen el format clàssic, incorporant una orla xilogràfica, amb motius purament ornamental el de 1757 i més viva la del 2017; la representació central de la santa i els elements decoratius al costat d'aquesta, gerros en el cas dels goigs de 1757 i una palma amb flors als del 2017.
Elements decoratius dels goigs de 1757:
orla (fragment) i gerro
Elements decoratius dels goigs de 2017:
orla (fragments amb els diferents motius) i palma
I les santes es representen amb diferents atributs.
Goigs 1757
Es representa inserida en el marc d'una construcció, enmig d'un arc, i està representada amb el drac, un hisop i un salpàs, iconografia que potser atribuiríem més a Santa Marta però que tampoc ens ha d'estranyar, ja que són dues santes que guarden estretes relacions i similituds per haver-se enfrontat i dominat un drac i sovint s'han posat en relació.
Goigs 2017
En aquest cas, la representació de Santa Margarida, la trobem amb els atributs que els són més propis o habituals, com és la palma del martiri i una creu. En aquest cas es tractaria d'una creu patriarcal també denominada de Lorena o arquebisbal.
Com hem esmentat més amunt, a finals del S.XIX, alguns goigs començaren a incorporar alguna nota històrica en relació al sant i/o a la població. En el nostre cas, els goigs de 1757, impresos sols per l'anvers, no tenen cap referència històrica, element que sí que trobem en el revers dels goigs de 2017, on hi trobem una "Nota d'Història" redactada per Mn. Jaume Gené Nolla, Rector de la Riera de Gaià. En aquesta, s'hi resumeix la vida de Santa Margarida, i també ens hi aporta unes breus pinzellades sobre la seva veneració tant al s.XIII a Constantinoble, com la veneració Rierenca, una advocació vinculada d'antic al Castellot, on segons la tradició hi fou trobada una imatge de la santa
Auca històrica i sincera
del poble de la Riera
Comissió de Festes de Santa Creu
La Riera de Gaià 1985
Text: Rosa Maria Terrafeta i Badia
Dibuixos: Pilarin
[Col . Pau Plana Parés]
Pel que fa a l'edició, de l'edició dels Goigs de la gloriosa verge,... de 1757, en tenim poques referències, més enllà del peu on hi trobem les referències de l'Impressor:
Ab Llicencia. Tarragona: Per Magí Canals Estamper, y Llibreter, al carrer Major. Any 1757.
Aquests goigs, dels quals no sabem el tiratge ni massa més coses de l'edició, haurien estat impresos en una època de represa de la impremta a Tarragona. Des de mitjans de segle XVII, Tarragona pràcticament no tenia impremta. i els impressors que s'hi podien trobar eren de poc relleu. S'haurà d'esperar fins al 1746 per trobar-ne un d'estable, Josep Barber. Aquest desert, tindria diferents causes en diferents motius: episodis bèl·lics, desaparició de la Universitat, i el desinterès de bisbes, que quan volen difondre algun text, el manen a imprimir a barcelona [LLANAS (2003): 173]
Magí Canals, que formarà part de la represa, treballava al Carrer Major, des del 1751, sinó d'abans. Del seu obrador en sortiren un seguit de títols religiosos escassíssima entitat: novenes sermons, missals, doctrines i catecismes. També imprimir llibres no religiosos. A partir de 1780, comparteix l'obrador amb Pere Canals, germà o fill seu que des de 1793 ja treballa en solitari [LLANAS (2003): 176]
Per altra banda, l'edició dels Goigs en lloança de Santa Margarida..., foren una edició de la Parròquia de Santa Margarida de la Riera i els Gogistes Tarragonins, entitat dedicada a l'estudi, i publicació de goigs.
Les dades clau de l'edició les podem veure i llegir a l'anvers del document on hi veiem la datació, exemplars editats i números de catàleg dels mateix:
Datació:
LA PARRÒQUIA DE SANTA MARGARIDA, MÀRTIR, DE LA RIERA DE GAIÀ
PUBLICA LA PRIMERA EDICIÓ DELS GOIGS DE LA SEVA SANTA PATRONA,
AMB LA COL·LABORACIÓ DELS GOGISTES TARRAGONINS,
APUNT DE COMENÇAR EL CAMÍ DE PASQUA DE L'ANY 2017
L'edició consta de:
- 530 exemplars populars
- 165 exemplars acolorits a mà
Números de Catàleg:
- Gogistes Tarragonins, núm. 1041.
- Goigs núm. 779.
Pel que fa a l'autoria, el text és de Mn Joan Roig i Montserrat, la melodia de Mons. Valentí Miserachs, i les xilografies i il·lustracions són del P. Oriol M Diví, OSB (+), un veritable dream team de la producció de goigs a casa nostra.
Mn. Joan Roig i Montserrat (Felanitx, 1940)
Escriptor, gogista i prevere. Ha desenvolupat una extensa tasca dins de l'àmbit gogístic amb una gran producció tant en l'àmbit de la creació com de l'estudi.
Mons. Valentí Miserachs (Sant Martí Sesgueioles, 1943)
Prevere, organista, director de cor i compositor català. Expert en goigs i en la seva música. Ha estat més de 40 anys mestre de capella de Santa Maria la Major, Roma.
P. Oriol M. Diví. OSB (Esplugues de Llobregat, 1924 — Montserrat, 2013)
Monjo i gravador. La seva producció en l'àmbit de la xilografia és extensa, amb especial incidència en els camps dels goigs i dels ex libris
Acabem aquests apunts sobre els diferents goigs de Santa Margarida que tenim a la Riera, i ho fem esperant que la intercessió demanada, ens permeti, l'any vinent celebrar una millor Festa Major, i si començàvem amb la rescobla dels goigs del 2017, acabem amb la dels goigs del 1757 tot demanant que sempre
Siau nostra nostra Advocada
Verge, y Martyr Margarida.
---------
Per veure i llegir més goigs sobre Santa Margarida podeu anar a: La devoció a santa Margarida a través dels Goigs
---------
Per veure i llegir més goigs sobre Santa Margarida podeu anar a: La devoció a santa Margarida a través dels Goigs
---------
BIBLIOGRAFIA:
AGRUPACIÓ DE BALLS POPULARS DE LA RIERA (2000). "El Ball de Santa Margarida de la Riera. La Recuperació d'un ball parlat del segle XIX "(2000). Caramella: revista de música i cultura popular. Número 3. https://www.revistacaramella.cat/ball-de-santa-margarida-de-la-riera/
CERDÀ, Jordi (1993). "La vida de Santa Margarida en catalá". Anuari de filologia. Secció G, Filologia romànica. Vol. 16, Número 4
CERDÀ, Jordi (1995). "La Leyenda de Santa Margarita de Antioquía en Cataluña". Medioevo y literatura : actas del V Congreso de la Asociacion Hispánica de Literatura Medieval. Vol. 2, 1995, ISBN 84-338-2025-7, págs. 23-32 http://www.ahlm.es/IndicesActas/ActasPdf/Actas5.2/02.pdf
COSTA, Roger (2007). El gran llibre dels sants. Ara llibres. Barcelona.
COURCELLES, Dominique de. (2008). La paraula de l'àngel. Una aproximació plural als goigs, Barcelona: Fragmenta.
GARCIA, Marinela (2014). "Vides de sants en català conservades en manuscrits solts i en impresos anteriors a 1550". Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
GARCIA, Marinela (2019) ."Algunes dades sobre la transmissió de les vides de sants entre l'edat mitjana i l'època moderna a la Corona d'Aragó". SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 14, desembre 2019. pp. 189 - 204
Goigs de la gloriosa verge, y martyr Santa Margarida Patrona de la Riera, y Virgili. Magí Canals. Tarragona. 1757
Goigs en lloança de Santa Margarida. Verge i Màrtir Patrona de la Riera de Gaià, Arquebisbat de
Tarragona. Parròquia de Santa Margarida. mr La Riera de Gaià i Gogistes Tarragonins.2017
LLANAS, Manel (2003). L'edició a Catalunya: el segle XVIII. Col·lecció Història de l'Edició.
Llibre dels comptes de la yglesia de la Riera, comenzat en lo any del 1852. AHAT.
MANEIKIS, Charlotte S. i NEUGAARD, Edward J. Eds. (1977). Vides de sants rossellonesos. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona.
ROIG, Joan. (2000). "Els goigs". Caramella: revista de música i cultura popular. Número 3
VORÁGINE, Santiago de (1990). La leyenda dorada. Alianza forma; 29, 30 Madrid..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada