... la pobre gente está en la mayor afliccion y miseria

Fa uns dies que es fa difícil que en posar la TV o entrar a qualsevol de les xarxes socials de les quals en puguem formar part, no ens arribin imatges de la devastació de la DANA dels darrers dies, especialment al País Valencià però també a la vora de casa, és cert, que amb menys magnitud.

La Riera és una terra sap de què li parlen quan es parla d'avingudes de rius, i grans aiguats. Les Gaianades, de les que en podem veure un testimoni, si més no de les més importants a la  pedra que es pot veure al Molí de la Torre i que assenyala el nivell de cada una d'elles.

Una d'aquestes, la que va arribar al nivell més baix segons recull la marca de la pedra, fou la de Sant Mateu del 21 d'octubre de 1850. Tot i ser la que registrà aquest nivell més baix, tingué, com totes elles conseqüències importants, i que ens vinculen a aquestes imatges que més amunt apuntàvem.

Alguna de les conseqüències les trobem narrades en la carta que des de la Riera, en Josep Gil, prevere, adreçava a l'arquebisbe el dia 14 d'octubre de 1850. En ella, el mossèn exposava que en el mes de junio del año de mil ochocientos cuarenta y ocho cayo un rayo en dicha Yglesia causando un daño de mucha consideracion por manera que echó á tierra casi todo el frontis de la misma, algo del interior, de cerca de la puerta, escalera de la torre y finalmente hizo un gran ahugero en dicha torre. És a dir, dos anys abans, un llamp havia malmès part de l'església, sobretot la part de la porta, l'escala i el campanar. Tot i la desgràcia, que lloró todo el pueblo por ver el templo tan arruinado, ràpidament es posaren mans a l'obra per tal de poder-ho reparar, de tornar-la en su primo estado, però no van tenir els recursos és a dir, prou diners per arreglar-ho tot, i quedà pendent el forat del campanar. El pressupost que hi havien invertit eren més de dos-cents duros.

Passat un temps, l’any de 1850, sembla que es volien reprendre les feines de reparació en vista de la buena cosecha que de todos los frutos se prometia el pueblo, però … desgraciadamente antes de recogerla a una de la noche del dia de san Mateo bajó el rio (llamado Gaya) tan engrosado que saliendo de madre inundó casi todas las huertas, llevandose todo el cañamo, avichuelas, y todos los demas frutos que en las tales huertas habia sin poder salvar nada absolutamente, y lo peor que las convirtió en arsenales [arenales?], y de aquí es que la pobre gente está en la mayor afliccion y miseria…

Amb aquesta situació l'autor de la carta diu que ha perdut totes les esperances de poder reparar la torre, que no deixa d'amenaçar ruïna pel desgast del vent i les pluges.

El pressupost que sembla que havia de costar la reparació era més de cent cinquanta duros, que el mossèn demana, al Sr. arquebisbe, con la mayor sumison (...) á fin de que se digne alargar para dicho efecto, sus generosas manos en beneficio de aquella su Yglesia para mayor gloria de la casa del Señor, y edificacion de sus almas.

Avui, a la Riera no ens toca sinó que ens toca ajudar i donar per tal que molts d'altres puguin sortir d'aquest estat que nosaltres com a poble, hem experimentat, si bé i per sort no en la contemporaneïtat, però sí, vàries vegades al llarg de la nostra història.