En una conferència pronunciada a Montserrat el 13 d'abril de l'any 2001, Divendres Sant, el pare Lluís Duch deia:
una característica molt notable de la Setmana Santa que pot percebre's molt fàcilment és la quasi completa dessacralització dels dies sants. Fa uns pocs decennis, tant per creients com per a no creients, Dijous i Divendres Sant, per exemple, eren dies "sagrats", "separats", en els quals la vida perdia el seu ritme habitual i, fins i tot, els escassos espectacles públics que es permetien, es pretenia que tinguessin un marcat caràcter religiós, la qual cosa, com és prou ben conegut no significava pas que de debò el tinguessin. Actualment, amb molta freqüència, els dies de Setmana Santa s'han integrat en les anomenades vacances de primavera o de Pasqua. [...] el ritme de la praxi religiosa ha estat molt profundament capgirat i els ritmes profans de "treball-oci"són els qui de debò, actualment, maquen les obligades seqüències del calendari. (
DUCH. p.13-14)
Aquesta visió es complementa perfectament amb d'altres que esmenten el fet que la modernitat, les dinàmiques consumistes i de lleure massiu, han capgirat des de fa una bona pila d'anys la manera de celebrar i viure aquestes dates, capgirant el vell context religiós i passant del temor religiós i la tristesa sociològica que impregnava els dies sants: vetlles, processons, abstinència, prohibició de músiques profanes, ... etc., a la conversió i vivència, a la platja o a la muntanya, d'aquest període vacacional
(SOLE AMIGÒ p.260). Això no obsta que enmig de tot això, en mig de tot aquest procés i ves a saber si enduts justament per això – turisme, consum, etc -, hi hagi diferents actes que atreuen gran quantitat de gent, sigui gent pietosa o turistes.
La Setmana Santa, que comença Diumenge de Rams i clou el dia de Pasqua Florida o de Resurrecció, commemora la passió, mort i resurrecció de Jesús. Al llarg de la història, la forma de celebrar-la s'ha anat adaptant i variant tant pel que fa a la litúrgia de l'església, com a les formes populars. Aquests dos àmbits, han estat en diàleg o disputa si es vol i diferents reformes litúrgiques, que han acabat definint en cada moment la manera de viure-la, tot sovint han afectat als costums i ha fet perdre alguns aspectes de la celebració popular.
Al nostre entendre, un dels aspectes que segurament més ha canviat i en bona part perdut de les antigues celebracions i cal dir que no sols degut diferents reformes litúrgiques, és el de l'univers i el món sonor d'aquests. S'han perdut instruments, moments, llenguatges, usos, i amb això, tot el que se'n derivava, contextualitzava i envoltava, tant a nivell material, com no. En contrast a aquestes pèrdues, també hem pogut veure de manera generalitzada l'entrada, invasió fins a cert punt, de noves formes i formacions que han modificat la textura sonora que envolta les celebracions de la Setmana Santa. En tot cas, a la Riera, dels darrers d'aquests aspectes perduts, és tot el que envolta a les
matraques i al fet d'anar a
tocar matraques els dies del
tridu pasqual.
Des de Dijous Sant al vespre i fins Dissabte Sant a l'hora de la Vetlla Pasqual, les campanes callen, representant la tristor i record de la passió i mort de Jesucrist. Qui ha fet d'escolà a Riera, recordarà el privilegi, quan no n'hi havia per tots, de tocar la campaneta de mà a l'hora del Glòria tant a la Missa de la Cena del Senyor, dijous, com a la Vetlla Pasqual, dissabte. Aquests dos moments, marcaven l'inici i el final d'aquest silenci, un temps en que les campanes eren substituïdes per matraques, carraus, carraques, i tots d'
estris sorollosos, que es feien sonar en diferents moments i funcions: fasos, matar jueus, avisar dels oficis, marcar aturades a les processons i via crucis..
A la Riera, el nom principal amb que ens ha arribat als nostres dies o conegut aquest instrument, és la de la matraca, un instrument idiòfon de so opac, irregular i de freqüències imprecises. Les matraques podien ser de campanar (fa uns anys a
Torredembarra se'n va instal·lar una), o bé de mà o portàtil. A la Riera, les que recordem i en trobem testimoni, són d'aquestes darreres.
Aquests instruments s'utilitzaven en els fasos, oficis de tenebres o en el matar jueus i també per anunciar els diferents oficis del dijous, divendres i dissabte sant. Fou en aquesta darrera funció que es mantingueren a la Riera, de forma continuada, fins a principis dels anys 2000, però ... d'on veníem?.
Hem apuntat l'ús de les matraques en els fasos o oficis de tenebres, oficis que es duien a terme el dimecres, dijous i divendres sant i on en acabar es produïa un gran rebombori. D'aquests fasos i oficis, a la Riera, en trobem algunes notícies durant el SXIX, i així en el llibre
Racional parrochial per 1811 y funcions de la parròchia dipositat a l' Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona hi podem llegir una descripció dels oficis de la Setmana Santa on s'hi esmenta que dimecres hi ha
matines y se fan los fasos.
Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
Joan Amades (
Costumari català. Vol.II, p.750-751), ens dóna una descripció, que segurament podríem adaptar amb petites variants locals del que són els fasos. Ens diu:
... en dir el quinzè salm, durant el qual restava només el ciri blanc al tenebrari i aquest era amagat darrere de l'altar, la mainada feia els fasos, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta [...] la mainada petita que encara no podia prendre part en l'esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs. La finalitat d'aquest renou infernal i eixordador és simular el desordre i la confusió que van regnar llavors de la mort de Jesús.
Hom també diu que el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d'exterioritzat la seva joia i alegria.
Costumari català. Vol.II, p.751
D'uns anys més tard, en el mateix Arxiu Històric Arxidiocesà hi trobem el
Llibre dels comptes de la yglesia de la Riera, comenzat en lo any del 1852, on hi podem llegir una descripció més extensa dels oficis i celebracions de la Setmana Santa i on, relatant-nos el que es feia Dimecres Sant, hi trobem una descripció un pel més completa que denota el rebombori que es devia fer al final dels oficis, i el paper de la canalla en aquest fet:
Lo Dimecres Sant se cantan matinas a las que com se suposa acuden totas las criaturas del poble, raho per que yo las he cantat sempre al altar de S. Antoni per ser mes prop dels noys, y no he cantat mes que un nocturno y laudes, pues com menos duran, mes abiat acaba lo soroll.
Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
Si bé és cert que les notícies són breus i fins i no se'n poden extreure molta informació concreta, podem intuir que es durien a terme pràctiques que estaven ben esteses arreu, com les que hem descrit més amunt, unes pràctiques que, tot i els intents previs, durarien fins a meitats del segle XX. Un exemple d'acabar amb aquests rebomboris els tronem a la Catedral de Tarragona el 1907:
Recordamos al vecindario que el año anterior se prohibió por el Sr. Arzobispo el estruendoso ruido llamado fasos que seguia a las funciones que el miércoles, jueves y viernes de la Semana Santa se celebran en la Catedral.
Así pues, lo propio que el año pasado no se permitiría la entrada en la Basílica a la turba de chiquillos y no chiquillos que lo causaban, ni a la personas que lleven niños con el mismo objeto, ejerciéndose por los agentes de la Autoridad la debida vigilancia en el interior del templo para obligar a salir de el al que hubiera introducido algún instrumento de ruido.
La Cruz diario católico. Año VII Número 1659. 24/03/1907. p.2
Queda clara, doncs, la voluntat d'eliminar aquestes pràctiques i rebomboris, sigui mirant d'escurçar els propis oficis, o prohibint-ne l'accés de criatures i instruments. A la Riera, aquestes pràctiques perduraren fins entrats els anys 50, del que encara hi ha record de
matar jueus a la Riera el divendres sant, quan es feien sonar matraques, carraus i es feia soroll amb fustes dins l'església amb un objectiu clar: el cas era fer soroll.
Deixant de banda de que tot el text suposi una reforma o adaptació de la forma de celebrar la Setmana Santa, a la Instrucció sobre la manera de complir l'"Ordo" restaurat de Setmana Santa, en el capítol IV. Solució d'algunes dificultats, al punt 23 hi podem llegir:
Com sigui que segons la diversitat de llocs i de pobles existeixen molts costums populars, connexos amb la celebració de la Setmana Santa, procurin els Ordinaris del lloc i els sacerdots que tenen cura d'ànimes, que aquests costums que semblin fomentar la sòlida pietat, s'harmonitzin prudentment amb l'Ordo restaurat de Setmana Santa. Instrueixin els fidels del valor summe de la sagrada Litúrgia, la qual sempre, i molt més aquests dies, excel·leix de molt per la seva pròpia naturalesa les altres consuetuds i formes de devoció, per òptimes que siguin. (Setmana Santa P.23).
Queda clara, doncs quina era una de les intencions de la reforma.
Un cop perdudes les pràctiques i usos que produïen aquests rebomboris i gresques, restaren els usos més funcionals que tenien les matraques, la passada pels carrers per avisar dels diferents oficis i professons que es duien a terme, i l'avís d'aturades al Via Crucis, usos que perduren fins a principis de s.XXI.
El fet d'avisar dels oficis, doncs, segurament seria la imatge més icònica del tocar matraques que unes quantes generacions de rierencs podrien tenir al cap, i de la que ara n'intentarem aportar algunes memòries, en bona part viscudes en primera persona des de principis dels anys 80 i segurament fins entrat els 90, i caldrà una investigació més acurada, per tal de bastir un relat temporal més llarg i contrastat, alhora que definís les diferents variants per cada època.
Centrats ja en aquesta època que acabem de concretar, reprenem el fil que havíem embastat anteriorment quan parlàvem dels tipus de matraques i ho fem repescant-ne la definició i veure de que parlem, començant per l'objecte, per l'instrument.
La matraca és un
instrument de percussió d'algunes peces de fusta combinades que produeixen un soroll sec i repetit, i que substitueix les campanes durant el Dijous i Divendres Sant (Diccionari català-valencià-balear). Parlem doncs d'un instrument musical que produïa uns sons, no melòdics i de manera organitzada en el marc d'un ritual festiu o amb alguna funció en relació en aquets. En el cas rierenc, el marc, més enllà del que ens deia la definició, l'allargaríem fins Dissabte Sant.
Matraca
[Pau Plana i Parés]
El tipus de matraca que s'utilitzava eren les matraques portàtils. Les més habituals eren les de 3 martells, que picaven a una peça gran de fusta i que s'accionaven amb les dues mans. Se'n feien de diferents fustes, algunes de més bones i amb bon so, amb un cop sec i sonor, i d'altres d'aglomerat i que no treien un so bonic. Més d'una vegada, sigui per l'ús o perquè es convertia en una joguina, es trencava algun martell i la matraca s'havia d'apedaçar. De totes maneres, els instruments, si se'n tenia una mica de cura, anaven passant dins les cases o de nens i nenes més grans deixaven d'anar a tocar matraques, a més petits que començaven o que en tenien algun que no fos tan bona.
Diferents detalls de dates i signatures que es conserven a la matraca.
A la primera fotografia, a la part que està perduda, hi havia la signatura de Pere Parés Virgili.
Aquest darrer cognom encara és visible
[Pau Plana i Parés]
Mirarem de detallar algunes cosetes sobre les dues funcions de les matraques. Apuntem primer la que potser és la menys difosa, la de marcar estacions i aturades, i després ens esplaiarem més amb la d'avisar dels oficis,
Marcar estacions i aturades
Ni que sigui breument, cal esmentar una de les funcions que hem dit que les matraques tenien en aquesta època. En aquest cas hauríem de parlar de la matraca, ja que sols se'n feia anar una, que amb un cop servia per avisar de les diferents estacions del Via Crucis.
En aquest cas, la tocava un escolà o algú ajudava al Via Crucis, i marcava les diferents estacions que es duien a terme pel carrer.
Avís dels oficis
La manera d'anar a tocar matraques, de dur a terme el recorregut pel poble sabem que al llarg dels anys s'anà fent de diferents maneres.
Als anys 50-60, es pujava tocant pel Carrer Major fins als quatre cantons, on es feia el primer toc. En aquest punt, el grup de nois, les noies no hi anaven, es dividien i pujava un grup per cada banda. A les puntes del carrer nou, es tocava mirant endins i després es seguia fins al Carrer Alzinar uns per cada banda. Un cop allí, es tornava a baixar i als quatre cantons es feien les tres.
Uns anys més tard, als anys 80-90, la cosa havia canviat una mica. De fet, dins aquest mateix període, anà canviant. Se solia anar tocant en un sol grup. Els tocs, també es feien diferents. Si anys abans sols se'n feien dos (el primer toc , i les tres, emulant els dos tocs de campanes abans dels oficis), més tard se'n podien anar sumant i se'n podia arribar a fer un a quasi cada canonada o punts o llocs concrets amb gran ressonància com l'entra de Ca la Sepa al carrer Major, o bé es racionalitzava la cosa i es feien tocs a cada quart d'hora, o en punts concrets. La Plaça, La Placeta, als Quatre Cantons i a les puntes del Carrer Nou, solien ser punts habituals de fer tocs. Tot plegat, els tocs i la manera de fer-ho, depenia de qui comandava la tocada, de l'època o de les ganes de gresca, que també hi comptava.
Hi havia 4 moments en que es sortia a tocar les matraques: Dijous abans d'Hora Santa, Divendres abans del Via Crucis, Divendres abans de l'Acte Litúrgic, i Dissabte abans de la Vetlla Pasqual.
L'hora de sortida era una hora abans de començar l'acte, i el recorregut més habitual era el que anava des de la plaça (o des de la placeta), i fins al Carrer Alzinar, per acabar davant de l'església altre cop. Quan hi havia una variació important era el Dijous, que s'anava fins a ca l'ermità.
El Dijous, de fet, solia ser dia més concorregut de gent, i s'hi podien sentir matraques, però també olles o altres objectes per fer soroll. El motiu, no era una devoció especial per l'Hora Santa, que de fet, la majoria, per no dir molts, ignoràvem que s'hi feia, sinó que era el fet que el Lluís de Ca l'Ermità, com ja venia fent de força anys enrere, obria la seva porta i donava galetes i deixava beure del porró a tothom qui en volia.
El Divendres al matí, ja solia ser tota una altra cosa. El Via Crucis, començava a les 8 del matí, per tant, es quedava per començar a tocar a les 7h. Aquí si que hi solia haver poca gent, els que fèiem d'escolans i potser algú més però sempre s'era un grup molt reduït, un grup que es recuperava divendres a la tarda i dissabte al vespre, que tornaven a ser dies més concorreguts, no tant com els dijous, però sí que hi solia haver força més gent que el divendres al matí. De fet, no deixava de ser una forma d'anar a donar una volta pel poble i d'estar amb companys i amics, ja que a tocar matraques, fos l'hora que fos, s'hi anava sol, sense grans.
Aquesta forma de funcionar, es va anar mantenint fins a principis dels anys 2000 quan el fet de tocar matraques s'anà extingint.
Una de les darreres colles, si no la darrera,
que van sortir, de forma continuada, a tocar matraques.
Està datada de l'any 2000 i observi's que, si bé hem començat dient que
als anys 50-60 no hi anaven noies, aquí hi havia hagut un canvi total.
[Font imagte: Cecília Plana 2000]
Abans d'acabar, no volíem deixar sense documentar els diferents tocs que hem conegut com a mínim recentment. Serien un per anar tocant mentre es camina i un altre per fer els tocs.
Grup de nens i nenes tocant les matraques abans de la Vetlla Pasqual.
Any 2018
L'any 2018 es va promoure de sortir a tocar matraques. El Dijous Sant, no es va poder sortir i les imatges corresponen a les sortides del Divendres Sant a la tarda i Dissabte Sant al vespre. En tot cas, aquestes dues sortides va servir per rememorar el que era, i de pas recollir-ne els tocs.
Per tocar en el desplaçament
Aquest era el ritme s'anava tocant contínuament en el desplaçament.
Els tocs
En arribar al punt o l'hora establerta al cridava: "El primer toc",
o el número que fos, i llavors s'arrencava a tocar.
Avui en dia, la matraca com instrument o element sonor, encara perviu a la Riera, encara que, és cert, fora de l'àmbit de la Setmana Santa. Així, l'any 2016, la matraca es reincorporà com a un instrument, batejat amb el nom del
Despertadracs , amb una funció clara dins la festa: despertar el Drac de Santa Margarida. El seu us, doncs, reincorporà el só de la matraca, barrejada amb molts altres sons i sorolls, dins la festa rierenca.
El Despertadracs
La matraca, en aquest cas, és força diferent de les que s'utilitzaven habitualment per Setmana Santa. És d'un sol martell i es toca amb un sola ma, i estan decorades amb un seguit de sanefes d'acord amb els colors i les sanefes del vestit dels portadors del drac i duen una corda per poder-la agafar.
Matraca/ Despertadracs
[Pau Plana i Parés]
Abans d'enllestir l'article i publicar-lo, hem pogut llegir a les xarxes que dins la iniciativa "
romper la hora", que s'ha dut a terme en motiu del confinament pel COVID-19, a banda dels timbals, s'hi han pogut sentir alguna matraca. Ens alegra, que ni que sigui de forma esporàdica se n'hagi fet ús en aquests dies i en el marc d'un rebombori, que si bé en un altre format, s'han donat de fa temps i amb formulacions pròpies a casa nostra.
-----
Qualsevol apunt, comentari o correcció,
serà benvingut.
-----
Com annex, adjuntem unes fotos comparatives de les dues matraques i al final de tot, alguns ellaços que poden ser d'interés sobre el tema:
[Pau Plana i Parés]
Altres articles que us poden ser d'interés:
