De sepultures i cementiris.

Ja fa una colla d’anys que vam publicar una primera entrada de temàtica mortuòria que duia per títol Avui toca visita al Cementiri, on parlàvem dels diferents cementiris i llocs d'enterrament que tenim documentats a la Riera.

Avui en tornem a parlar tot compartint diferents informacions i documentació que, si bé potser no amplien en excés el que ja hi ha publicat o el que recollíem en aquell escrit, sí que complementen la informació d'aquell article i també d'un altre que en Joan Carles Blanch publicà a la revista La Riera Dia a Dia, núm. 19 (abril de 2002), p. 26-27, amb el títol El Cementiri vell de la Riera, en la sèrie Racó de l'Art: el Patrimoni dels Rierencs.

Comencem, doncs, que ja sabeu que lo temps és breu!

Per tal d’ordenar una mica les informacions que volem compartir, ens hem valgut de diferents cites que podem trobar al llibre Una vegada un home i una dona van morir (un dia no hi serem), de Joan Soler i Amigó, Núria G. Galdès, Roser Pubill (Onix editor, 2020), cites que encapçalaran cadascun dels tres grans blocs de l’article. És un llibre que ens apropa al món de la mort, dels costums, de la tradició i de l'actualitat, i del qual hem manllevat algunes idees i fragments que ens han d'ajudar, com hem apuntat, a ordenar les informacions que compartim.

Enterrar els morts [Una vegada... p.100]

Des de fa 150.000 anys hom enterra els seus morts: és el testimoni més antic de culte religiós. De quan els morts eren més a prop dels vius. Per això morir lluny dels familiars era la pitjor de les morts.

"En-terrar", colgar dintre de la Terra, la Mare dels humans. Venim de la Terra, som pastats de fang, i hem de tornar a la Terra, al ventre matern d'on hem estat engendrats. Hummus, terra; exhumar, enterrar. (...)"

Comencem parlant d’en-terrar, colgar dintre de la terra. Si bé és sabut que l'enrajolat era un antic cementiri, també dins de l'església hi havia diferents tombes, avui soterrades o (re)enterrades, mai millor dit, sota l'actual paviment. Tot i que no en tenim gaire informació, alguns documents antics relacionats amb la parròquia en parlen, ni que sigui succintament.

Una d’aquestes informacions, per exemple, la trobem en la visita pastoral del 1828, que podem consultar en línia aquí. En unes poques línies, ens parla del cementiri vell, del qual diu que està fuera del Pueblo immediato a la Iglesia amb les parets altes, les portes fermes i la seguretat necessària perquè no hi entrin cavalleries, però el que ens interessa destacar d’aquest breu però ric document és que esmenta les sepultures que hi havia dins l’església. S’apunta que n’hi ha cinc i que, si tenien títols, aquests es devien perdre en la crema de l’arxiu. Tot i la manca d’aquesta documentació sobre la propietat, es diu que les sepultures serien: una de la família de Rafael Carbonell i Moliné, una altra de les cases de Llorenç i Joan Virgili, una altra de mossèn Josep Piñol, una altra de Fèlix Peres, que fou rector de Tamarit, i una altra del Poble.

Detall de les anotacions citades a la visita pastoral de 1928

Encara sobre aquestes tombes, gairebé cent anys després, a l’Inventario de la parròquia de Santa Margarita de la villa de la Riera, arciprestazgo de Tarragona (1924), hi trobem una nova referència quan, parlant del paviment de l'església, diu que el paviment és de rajola (ladrillo, al document), a excepció del presbiteri, que és de mosaic, i de les parts que cobreixen les sepultures, així com de les grades del presbiteri, que són de pedra.

Detall de l'Inventario de la parròquia de Santa Margarita 

de la villa de la Riera, arciprestazgo de Tarragona. 1924

La visita als cementiris [Una vegada... p.110]

La paraula cementiri ve del grec koimentérion, que vol dir "dormitori", lloc on reposen els que dormen, que és on s'enterren les restes dels difunts colgades en la terra o en nínxols. És a dir, parlem d'una autèntica necròpolis, una "ciutat dels morts".

Els nínxols romans els anomenaven columbària, és a dir colomars, per la manera d'arrenglerar els taüts o les cendres en fileres, que recorden els llocs on els coloms tenien els seus nius. Avui, en lloc dels cementiris, els morts són acomiadats en uns edificis que es diuen tanatoris (en grec, Thanatos significa Mort)".

Enrajolat, cementiri vell, cementiri nou... Com ja apuntàvem en els escrits que hem citat més amunt, a la Riera podem parlar de diferents cementiris, d'aquests dormitoris o ciutats dels morts, si bé actualment només n'hi ha un que funcioni com a tal. Dels altres, per sobre d’un —l'enrajolat— hi passem moltes vegades sense pensar que aquell espai havia estat lloc d'enterrament; i l’altre, el cementiri vell, si no s'hi actua ràpidament, potser algun dia el trobarem a terra.

Cementiri vell.

Font: https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ACAN10-538-N-7824

Curiosament, una de les notícies antigues que tenim del cementiri vell justament fa referència al seu estat de conservació. Al citat Inventario de 1924, hi llegim que està conservat de forma regular. Però no sols hi diu això, sinó que ens parla de la propietat i d’alguns aspectes del seu funcionament: ens informa que era propietat del Curato y del Municipio, i també ens diu qui en tenia la clau o qui formava part de la Junta del cementiri. També esmenta el llibre d’actes, que comença el 1919, any en què sàprovà el reglament del cemenriri, un reglament que serà modificat anys després quan es municipalitzi la gestió d'aquest espai. Aquest procés serà el que centrarà ara el nostre interès, i el seguiment el farem a partir de dos expedients que es troben a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT) i que ens permeten conèixer alguns dels intríngulis d’aquest canvi, un canvi en què podem descobrir aspectes de gestió, de construcció i concepció d'algunes de les parts del cementiri, així com de caràcter ideològic i de canvi social, en el fons, indestriables de la resta.

Detall de l'Inventario de la parròquia de Santa Margarita

de la villa de la Riera, arciprestazgo de Tarragona. 1924

Els expedients són l’Expediente sobre el cementerio de la Riera i Sobre la dissolució de la junta del cementiri de la Riera de Gaià. Al final de la pàgina podeu trobar la llista de la documentació ordenada cronològicament.

En el ple de l’Ajuntament del dia 26 d’abril de 1919, al qual també assistí Mn. Jaume Figueras Navarro, prevere ecònom de l’església parroquial de Santa Margarida de la Riera, es decideix crear una junta mixta per administrar el cementiri. Un certificat de l’acta recull l’argumentari següent:

Por la presidencia se expuso que sería del todo conveniente construir alguna sección de nichos en el Cementerio de esta población, puesto que algunos vecinos han solicitado la compra de nichos y no hay de existentes para poderlos vender y además tampoco están construidos los existentes y ocupados con fondos del Municipio, siendo por otra parte público y notorio que la administración de los nichos construidos en diferentes ocasiones, deja mucho que desear, pues en dicha Administración se vé claramente un abandono y nada de dicho lugar sagrado se cuida como es debido y con objeto de poder terminar del todo con este estado de cosas, entiende que de común acuerdo con la Autoridad eclesiástica podría designarse una JUNTA directiva mixta, encargada de la construcción de los nichos que pueden necesitarse, así como de la administración de los mismos y todo cuanto se refiere al Cementerio, cuyo lugar además de sagrado merece toda clase de respetos y consideraciones por descansar los restos mortales de los que en vida fueron vecinos de este pueblo

Acte seguit, i després d’un llarg debat, segons diu, s’arriba als acords següents:

• Que el rector ecònom de la parròquia, si li sembla conforme, elevi instància al M. I. Sr. vicari capitular de l’Arquebisbat de Tarragona, en súplica de poder constituir una junta directiva mixta, la comesa de la qual serà la construcció de nínxols, la conservació d’aquests i dels ja existents i tot el que es refereix a aquest lloc sagrat.
• Proposta d’estructura de la Junta:
• President: l’alcalde
• Vicepresident: el rector de l'església parroquial de Santa Margarida, o qui faci les seves funcions
• Vocals nats: el metge titular de l’Ajuntament i el jutge municipal
• Dos vocals anomenats per l’Ajuntament
• Dos vocals anomenats pel Sr. Rector. En ambdós casos han de ser veïns de la població.
• Entre els vocals elegits recaurà el nomenament de dipositari, i serà secretari qui ho sigui de l'Ajuntament.
• La Junta esmentada es regirà per un reglament que es redactarà a aquest efecte després de constituïda i s'elevarà per a l’aprovació de l’Excel·lentíssim i Il·lustríssim Sr. Arquebisbe.
• Facilitar una còpia certificada dels acords al Sr. rector ecònom per unir-la a la instància que elevi a l'esmentada autoritat eclesiàstica.

Donant compliment al tercer dels acords, el dia 30 d’abril el rector ecònom eleva la instància al vicari capitular, i serà el dia 13 de maig quan trobem una diligència que autoritza la constitució de la Junta.

Arribats a aquest punt, es du a terme la redacció del reglament de la Junta, que serà tramès per a l’aprovació del vicari capitular. El reglament té data del dia 22 de maig de 1919, i la remissió i aprovació el dia 23.

Reglament del Cementiri. 1919

El reglament entra en funcionament i, el 1923, la Junta hi afegeix dos articles: un sobre els nínxols sense propietari conegut i un altre per gravar amb una taxa de 25 pessetes l’enterrament de no familiars. Aquests punts foren aprovats pel cardenal arquebisbe el 2 de juny de 1923. Aquests punts els trobarem resumits i publicats als anuncis oficials del diari La Cruz del dia 7 de juny de 1923.

 

La Cruz diario católico

Año XXIII Número 7233

Del 1923 saltem a les darreries de la dècada dels anys vint, quan el cementiri, o millor dit, la gestió del cementiri, serà sotmesa a canvis importants.

El 20 de maig de 1928, es celebra una reunió de la Junta del Cementiri Catòlic. En aquesta reunió, es llegeix l’acta de la reunió anterior; es llegeixen els comptes, que són aprovats; es dona compte de la petició de construcció d’un panteó per part del Sr. Lluís Sedó, petició que fou aprovada; també s’aprova la petició de l’alcalde de construir tres nínxols, que s’encarregaran al paleta D. Francesc Batet Dalmau. Acte seguit, s’entra al tema central: la dissolució de la Junta i el canvi de la gestió del cementiri.

Per abordar el tema, es fa un repàs de la creació de la Junta pel que fa a dates i modificació del reglament; es diu que s’han construït 33 nínxols des de llavors, que s’han fet diferents obres de restauració i conservació, i que es tenen uns beneficis de 557,99 pessetes. Malgrat tot això, arriba la proposta de modificació, que trobem redactada d’aquesta manera a l’acta:

No obstante lo dicho y demostrada la buena administración de que ha observado la Junta en todo su funcionamiento, entiende esta Presidencia que en la actualidad debe encargarse del Cementerio el Ayuntamiento en virtud de las atribuciones que le concede el Estatuto municipal vigente en el Título V, Capítulo 1º y el Reglamento de Sanidad municipal en su Capítulo III art. 75, por cuyos motivos propone a la Junta ceda todos cuantos derechos y obligaciones tiene en el Cementerio al Ayuntamiento de esta población, a fin de que dicha Corporación pueda municipalizar si a bien lo tiene el régimen higiénico de dicho Cementerio y la reglamentación de enterramientos y pompas fúnebres, reservándose no obstante, todos los derechos eclesiásticos a que haya lugar. La Junta teniendo en cuenta lo manifestado por el Sr. Alcalde, que lo encuentra ajustado a las disposiciones vigentes, adoptó por unanimidad, los acuerdos siguientes:

I aquí ja es dicten els acords, que són bàsicament tres:

• Dissoldre l’actual Junta, per considerar que ha de passar a l’Ajuntament a fi que la Corporació pugui municipalitzar, si ho té a bé, el règim higiènic del cementiri, la reglamentació dels enterraments i les pompes fúnebres.
• Reservar els drets eclesiàstics que preveu l’article 75 del Reglament de Sanitat Municipal. Que els fons existents d’aquesta Junta s’ingressin a la Dipositaria municipal i que tota la documentació passi a l’Arxiu de l'Ajuntament.
• Remetre una còpia de l’acta de la sessió, amb el vistiplau del Sr. Alcalde, a l'Arquebisbat de Tarragona i al Govern Civil de la província.

Signants de l'acta de dissolució de la Junta

(certificada el 30 de maig).

Com s’acordà a la sessió, el dia 20 de maig la informació fou tramesa a les instàncies esmentades amb un ofici de l'alcalde al cardenal arquebisbe, enviat el dia 30. A banda d’aquest ofici, la documentació conserva altres comunicacions que ens permeten seguir altres derivades del cas i, concretament, valorar el paper o la visió de l’Església local i la institució de l’Arquebisbat en relació amb el tema.

Així, el rector Pere Barberà, en una carta que envia al vicari general a principis de juny, exposa el cas del cementiri i consulta als estaments superiors com ha d’actuar en relació amb el tema. En la carta s’apunta que el cementiri sempre s’havia considerat parroquial, i que durant els sis anys que hi hagué d'ecònom Mn. Jaume Figueras, pels inconvenients que se li van presentar en la construcció de nínxols, i se suposa que amb la vènia del prelat, es va cedir a l'Ajuntament l'arranjament i la construcció d’aquests i es va formar la Junta, en què el rector ocupava la vicepresidència; i apunta que fins aleshores tot havia anat en perfecta harmonia. Però ara és quan s’enreda la cosa. Tot i que en la seva carta el rector diu que l’alcalde vol guardar totes les atencions a l’autoritat eclesiàstica, també diu que aquest voldria seguir allò que s’apunta a l'Estatut Municipal (art. 203) i que no vol tramitar cap expedient del cementiri que no sigui municipal. D’acord amb això, confirma que l’alcalde ha manifestat la intenció de fer una modificació en el reglament i que, sense detriment de l'autoritat eclesiàstica, pensa fer-lo municipal —de fet, el diu a la carta que de hecho ya lo es—, però que demana a la Junta que opini sobre el tema. I, arribat a aquest punt, reconeix: Un servidor acostumbrado á no hacer mi voluntad, lo comunico á V.S. para que me dirija lo que debo obrar sobre el particular.

La resposta, de la qual es conserven un esborrany manuscrit i una còpia mecanografiada, s’emet el dia 6 de juny. En aquest escrit, Manuel Borràs, vicari general, acusa recepció de la carta del rector i també de la informació tramesa des de l’Alcaldia. Un dels fets destacats és el retret que fa al rector quan diu que llegeix amb estranyesa els acords presos per unanimitat sense la menor protesta ni objecció per part del rector, que era present a la reunió en la qual el primer acord havia estat dissoldre l'actual Junta del Cementiri Catòlic per considerar que ha de passar a l'Ajuntament i municipalitzar-lo. També el renya i manifesta l’estranyesa i el desacord per la tardança, més de quinze dies després de l’acord, per dir-li que el Sr. Alcalde i president de la Junta demana l’opinió sobre el tema, i apunta que no veu la relació o com lliga l’acord de dissolució amb el fet que es demani l’opinió. La comunicació acaba citant-lo al despatx del Vicariat per parlar-ne.

No tenim la data d’aquesta reunió, però sí que, passada aquesta, en un esborrany sense data podem entendre quina seria la resposta. En aquest esborrany, el vicari general acusa recepció de la comunicació del dia 30 de maig, i a continuació diu que ha de cridar l’atenció de l’alcalde i alguns altres membres de la Junta en referència a alguns dels acords presos sense tenir en compte que se surt de l’àmbit al qual s’ha de cenyir la Junta, atesa la naturalesa del cementiri i la manera com aquella fou constituïda. Diu que segurament la decisió ve per la voluntat de l’Ajuntament d’enquadrar els seus plans en l’Estatut Municipal. El que reivindica és no fer tabula rasa de tot el que s’havia legislat i fet abans i que es reconeguin els drets de l'Església. El vicari general s’acomiada amb el desig que es faci enrere o que es proposin les reformes necessàries, tot fent les modificacions que es creguin convenients, però sense perdre les facultats que corresponen a l'Església.

 
Sembla que, si més no en part, les peticions de l’Arquebisbat i la parròquia es van tenir en compte i, entre setembre i novembre de 1928, hi ha tot de negociacions que culminen en el ple de l'Ajuntament en què s'acorda, el 29 de novembre de 1928, fer-se càrrec només de l'administració del cementiri, respectant els drets eclesiàstics, però anem a pams.

De les cartes que conserven els expedients de l’AHAT, és interessant la carta de l’alcalde al vicari general del dia 16 d’octubre de 1928, en què s’exposen diferents punts en relació amb el tema que els ocupava. En aquesta comunicació es repassen els punts d’acord de la Junta del Cementiri del dia 20 de maig, fent èmfasi sobretot en el segon punt, en què es remarca que l’article 75 del Reglament de Sanitat Municipal estableix que Sin perjuicio de los derechos eclesiásticos es igualmente inexcusable la municipalización y régimen higiénico de los cementerios y la reglamentación de enterramientos y pompas fúnebres. I encara rebla el clau quan diu que és del seu interès i dels companys del Consistori trobar una solució que sigui convenient per a tothom, deixant resguardats els drets de l’Església, fet que queda demostrat, com li recorda, en l’acta de la Junta del cementiri del dia 20 de maig.

Finalment, s’arribarà a un acord entre la Cúria i l’Ajuntament per a la gestió. Aquest acord el trobem en la resposta que la Cúria envia a l’Ajuntament, de la qual es conserven dos documents, un de manuscrit i un de mecanografiat, amb una proposta de resolució que podem llegir a l’acta del ple municipal del 29 de novembre i que resol finalment el tema. La sessió és extraordinària i té per objecte tractar l’assumpte del cementiri.

L’alcalde, el Sr. Antoni Terrafeta i de Barberà, dona inici a la sessió, es llegeix l’acta de la sessió anterior i, acte seguit:

De orden del Sr. Presidente, el Secretario da lectura del acta de la Junta del Cementerio, de fecha veinte de mayo último, por la que se acuerda la disolución de la misma por considerar que debe pasar al Ayuntamiento, a fin de que dicha Corporación pueda administrar el régimen higiénico de dicho Cementerio. = El Sr. Alcalde manifiesta que al objeto de poder realizar los deseos del Ayuntamiento sin menoscabo de los derechos de la Iglesia ha tenido alguna entrevista con el Sr. Vicario General que se ha manifestado dispuesto a facilitar en lo posible los propósitos de la Corporación Municipal y al efecto accederá a que se reforme el Reglamento en el sentido de que corra a cargo del Ayuntamiento la parte administrativa introduciéndose además las modificaciones que haya aconsejado la experiencia, y se acordó que el Ayuntamiento se haga cargo de la Administración del Cementerio Católico de este pueblo reconociendo los derechos eclesiásticos que haber pudiera y los consignados en el Reglamento de la disuelta Junta, de veinte y dos de mayo de mil novecientos diez y nueve visto y aprobado por el M. I. Sr. Vicario Capitular de esta Archidiócesis el día veinte y tres del mismo mes y año, y en la "Adición" al mismo, de fecha treinta y uno de mayo de mil novecientos veinte y tres aprobada por Su Eminencia el Sr. Cardenal Arzobispo en dos de junio del propio año y que el Sr. Alcalde lleve a ejecución lo demás que se ha expresado. 

En acabar aquest punt únic de l’ordre del dia, s’alça la sessió, i ja només quedava redactar el nou reglament, cosa que es durà a terme entre els mesos de gener i març del 1929.

Durant aquests tres mesos, continua la conversa entre l’Alcaldia i l’Arquebisbat. El 12 de gener de 1929, l’alcalde, en una instància adreçada al vicari general de l’Arquebisbat, fa un resum dels fets succeïts fins al moment. Així, s’apunta que el 20 de maig de l’any anterior, la Junta del Cementiri Catòlic de la Riera acordà per unanimitat la seva dissolució per entendre que era la Corporació qui s’hauria de fer càrrec de l’administració i règim sanitari del cementiri. La data següent és la del 29 de novembre de 1928, en què el ple de l’Ajuntament, en reunió extraordinària, va acordar fer-se càrrec d’aquesta administració. Per fer-se’n càrrec, caldrà redactar un nou reglament, la proposta del qual s’adjuntava a la instància per demanar-ne l’opinió per a la modificació o adaptació. Des de l’Alcaldia es creu que respon a les converses que s’han tingut; no obstant això, l’envien per si, amb su ilustrado criterio volen fer o proposar alguna addició o modificació. L’espera de la resposta es farà llarga al Consistori, i el 27 de febrer l’alcalde escriu a l’Arquebisbat per reclamar-la. Serà al març que es començaran a concretar aspectes.

El dia 2 de març de 1929, el rector Pere Barberà envia una carta en què proposa Jaume Sordé Vidal, comerciant, com a vocal de la Junta del cementiri, proposta que serà ratificada en missives posteriors. El dia 12, després d’uns mesos de negociació, s’aprova finalment el reglament incorporant les esmenes i propostes de la Cúria, i el dia 21 es constitueix la nova Junta, formada per: Antoni Terrafeta, president; Mn. Pere Barberà, vicepresident; Jaume Sordé Vidal, dipositari; Joan Suñé Roig, interventor; Josep Cartanyà, secretari. També amb data del 21 de març trobem un ofici de l’alcalde que tramet l’acta de constitució de la Junta del Cementiri Catòlic de la Riera.

Reglament cementiri. 1929

Signants de la constitució de la nova Junta del cementiri. 1929

Aquí s’acaba el procés que ha centrat el nostre interès avui. Pocs anys després, amb els canvis polítics, hi tornarà a haver canvis importants en el cementiri i en la seva gestió. Tot i que en vam apuntar alguns aspectes en el nostre escrit del 2018, si ho voleu llegir més desenvolupat us recomanem el capítol "La Qüestió Religiosa (1931-1933)" de Ricard Ramon, del seu llibre República, reforma i democràcia local. La Riera de Gaià (1931-1936), sobretot les pàgines 135-137, on parla dels cementiris i d'elements relacionats amb aquests.

Dels panteons a les urnes [Una vegada... p.110]

El Panteó de Roma era el temple que els romans van dedicar als déus innominats (pan-theon, "tots els déus"). Van haver de passar segles fins que l'Església consagrés aquest temple a tots els màrtirs. El culte als morts, l'Església encara va trigar un parell de segles a establir-lo. Però quan ho va fer no se'n va saber estar: la veneració popular de les relíquies, dels anomenats "cossos sants", va generar una religiositat alhora pagana i cristiana. I el costumari de difunts i les visites als cementiris s'han mantingut fins a l'actualitat.

Arribem al final, al darrer apartat d'aquesta entrada d'avui. Tots Sants, els Difunts... Avui dia, la vivència i la celebració han canviat i la mort sovint s’amaga, es dissimula, s’amoroseix…

D’aquests dies, que els nostres avantpassats consideraven oberts a l’inframón, en l’actualitat bona part de la societat n'ha seleccionat una part, la Castanyada i la seva entranyable i dolça castanyera, eliminant-ne totes les referències als àpats funeraris i de record. De fet, la presència d'éssers del més enllà, potser hem de dir que ha quedat reduïda al repertori de monstres i fantasmes de Halloween, que, tot i que l’hem considerada una «festa invasora», potser li hem d’agrair que ens recordi aquesta porta oberta al més enllà, ni que sigui, sovint, cal dir-ho, d’una manera absolutament ensucrada…

Diferents activitats i convocatòries per aquests dies a la Riera.

Les Santes Margarides i el Drac

Enguany, el Pregó de la Festa Major fou a càrrec del Drac de Santa Margarida. Repassant diferents aspectes del que ha estat i és el drac en el marc de la Festa Major rierenca. Un d'aquests, i com no podia ser d'altra manera, vas ser la representació de l'entremès de Santa Margarida i el Drac que es representa cada dia 20 de juliol en sortir de l'Ofici de la Festa Major, i que li dona un dels aspectes més particulars i interessants. 

De l'entremès, un dels aspectes que es destacaren, va ser el fet que cada any una nena, entre 8 i 12 anys, representa el paper de Santa Margarida. El que en principi, i quan es va plantejar, podia ser una proposta mínimament arriscada - ... i si no es presenta ningú...? - s'ha consolidat com una opció encertada i no han faltat candidates per representar el paper de la santa patrona de la Riera, en la seva lluita vers el drac. 

El que hem volgut fer en aquesta entrada al bloc, ha estat llistar i recollir els noms de les diferents nenes que des del 2011, han anat representant a Santa Margarida. La idea era que cada any diferent i així estat habitualment. Sols hi ha hagut dos casos que excepcionalment s'ha repetit la persona que ballava, un perquè la balladora escollida es va lesionar a la cama i es va reservar la plaça per l'any vinent, i l'altre cas fou pel motiu de la pandèmia. 

Si en el cas de la Santa, ha anat variant any a any, el ballador del drac, sempre, i fins al dia d'avui, ha estat en Francesc Recasens Bisbal, que el podreu veure també en moltes de les imatges. 

Us convidem doncs a fer aquest de les Santes Margarides i el Drac, tot esperant, a partir de demà en aquesta hora, poder descobir la balladora d'enguany i ampliar la llista que us oferim a continuació. 

(Les gran majoria d'imatges provenen del Facebook del Ball de Diables de la Riera, on en podeu veure algunes altres també. )

2011 - Júlia Suñé Roch

2012 - Ginebra Martí Casellas

2013 - Ginebra Martí Casellas

2014 - Iara Segura Escauriza 

2015 - Martina Garcia-Castrillon Rosell

2016 - Aina Ramon Gavaldà

2017 - Maria Padilla Becerra

2018 - Júlia Giró Modesto

2019 -  Teresa Plana Díaz

2020 - Teresa Plana Díaz

2021 - Elisenda Rius Llauradó

2022 - Mariona Giró Modesto

2023 - Clara Giner Suñé

2024 - Cora Garcia Morales

2025 - Jana Giner Suñé

2026 - Jana Nardi Plana

Full informatiu que es repartí l'any de la presentació de l'entremès.

Aquí podeu veure una filmació de l'entremès.

Surten les caramelles a donar expansió als cors - Pasqua 2026

Les portes i finestres i balcons obriu-los tots, obriu-los tots, obriu.-los tots.

Surten les caramelles a donar expansió als cors, expansió als cors, expansió als cors.

Així comença La ditxa del cor una de les peces que formen part del repertori de les caramelles d’enguany, un projecte que surt de l’embranzida del Cor de Santa Creu que, més enllà de solemnitzar la festa que li dona nom, també participa d’altres celebracions i solemnitat importants a la parròquia: Festa Major, Nadal, Pasqua, per exemple. Però no sols això. Fora de l’àmbit litúrgic, el cor ha començat a organitzar diferents activitats i concerts com els duts a terme al voltant del cicle de Nadal amb la cantada solidària de nadales o el concert, més recent, de Nénia Stefanou, SOM 3. Les dues activitats, a més, vinculades a la recollida de fons per al projecte de potabilització de l’aigua a les escoles que duen a terme els Amics de Rwanda.

Ara el cor presenta un nou projecte: la recuperació de les caramelles per Pasqua a la Riera, i és per això que ens hem volgut sumar a la iniciativa des del nostre bloc, no cantant, sinó posant context fent un recull de diferents notícies i dades que tenim de les caramelles a casa nostra.

Som-hi!

Sortiu prompte, molt alegres i la Pasqua celebrem.
Ompliu-nos bé les cistelles i agraïts quedarem!

Tot i que és possible que abans se n’haguessin cantat, documentalment, no hem pogut o no hem sabut trobar la primera cita explicita de caramelles fins a l’any 1934. Anteriorment, la reconeguda potència, prestància i activitat de l’antic l'Orfeó Rierenc, del qual tot i que beneí la senyera l'any 1917 en troben notícies des de com a mínim des de 1915, ens ho poden fer pensar i és cert que els testimonis d’alguns dels cantaires que en formaren part, transmesos sigui per entrevistes o en narracions periodístiques, ens evoquen cantades de caramelles per part d’aquest primer orfeó.

L'Orfeó Rierenc després de beneir la senyera

Els orfeons i les masses corals, són conjunts de persones, però tot sovint hi destaquen alguns personatges. En el nostre cas, uns personatges importants en el fer i desfer dels cors seran els mossens que promouran més o menys el cant a i des de la parròquia, on la majoria dels cors estaran vinculats. Mossèn Enric Rosanes serà qui promourà l'orfeó als anys deu com després, Mn. Aleix ho farà als anys trenta o els mossens Babot i Musté ja als anys cinquanta. Però no sols seran ells. Alguns directors o músics també hi tindran el seu paper cabdal, alguns dels quals els anirem esmentant.

En tot cas i com apuntàvem més amunt, la primera referència documental de caramelles a la Riera la trobem a la premsa del dia 1 d’abril de 1934, al suplement Més i millor, el suplement fejocista del diari La Cruz on parlant del Grup Florida de la Riera, el grup de la Federació de Joves Cristians hi podem llegir que El nostre grup ha organitzat les caramelles per Pasqua Florida. De la cantada, la notícia de la qual publicada justament el dia de Pasqua, poc més en sabríem si no fos per una altra notícia publicada a El dia gráfico del dia 12 d’abril, on s’esmenta que El Sábado de Gloria [el dia 31 de març] salió a cantar las tradicionales caramellas el coro de la entidad fajocista “Grup florida”, llevandose un éxito.

Les caramelles, es recuperen en sintonia amb la voluntat que el grup expressa de conservar les tradicions, idea que trobem explicitada al diari La Cruz de l’1 de febrer de 1935, altre cop al suplement “Més i millor” on es parla de la creació del grup un parell d’anys abans apuntant que Al religiós poble de la Riera no hi podia mancar un grup de la F.J.C i conseqüent a això, el 22 d’agost de 1933 va quedar constituit a dit poble el Grup Florida 187. En aquesta notícia, es parla de com transformen un espai de la Casa Rectoral en un saló d’actes on hi comença a assajar la secció dramàtica del grup i encara hi llegim que amb la idea de conservar les tradicions el Grup va organitzar per Pasqua les típiques Caramelles. 

Així doncs, el grup fejocista fou qui organitzà les caramelles a mitjans dels anys trenta a la Riera. El que no podem confirmar amb un 100% de seguretat, és si quan parlen de les tradicionals caramelles, fan referència a un genèric o a la Riera en concret.

En la vintena d’anys, aproximadament, que separen la creació de l’Orfeó Rierenc de les caramelles del Grup Florida, sigui a la premsa o en la documentació de particulars que hem pogut consultar, hi podem trobar força referències a l’Orfeó, sobre les seves actuacions, els seus repertoris variats, excursions, …, però ens encurioseix el fet de no trobar-hi referències a les caramelles encara que com dèiem, no seria difícil pensar que haguessin cantat abans.

Un fet que pot ser casual o no, és que el Grup Florida passi a organitzar les caramelles l’any 1934 just un any després que en Jaume Sordé Vidal es traslladés a viure a Pons. En Jaume Vidal, seria un d'aquest personatges que comentàvem més amunt de personalitats que dinamitzen la música a la Riera en un cert període històric, en aquest cas al voltant de la dècada dels vint del segle XIX. Sobre la seva persona, en trobem uns apunts biogràfics que troben publicats a la revista Portaveu N211. (Ponts. 1998. Pàgines 10-11) on entre d'altres s'esmenta, d'una banda, la direcció del cor parroquial de la Riera, i d'altra banda, la creació l'any 1943, de les caramelles a Ponts. Entrant doncs en el camp purament hipotètic, perquè no pensar que fruit de la seva estreta vinculació al cor rierenc i a la parròquia aquí també havia fet el mateix i havia estat el dinamitzador de les caramelles rierenques?....

Caldria afegir que Jaume Sordé escriví diferents peces, alguna d'elles molt recordada, com l’havanera Nineta de ma vida. Així mateix, composà algunes caramelles: Sardana de Pasqua, Saludo de Pasqua, Saludem amb cançons, Goig del jovent o d’altres que s'anomenen a l'esbós biogràfic abans citat.

Reprenent el fil històric documental, hem de fer un salt de vint anys, per tornar a trobar testimonis, mal que siguin escadussers, però ens donen notícies interessants del funcionament, dels repertoris i fins i tot alguns noms de cantaires.

Ens plantem als anys cinquanta on trobarem, de la primera meitat de la dècada, alguns fulletons que com hem apuntat ens donen diferents informacions sobre les caramelles de l’època. D’aquest període, el que no hem sabut localitzar o no existeixen, són notícies a la premsa escrita.

Dels documents que hem localitzat, doncs són de 1953, un el 1955 i un altre, que no té data, però per localització i altres informacions que en podem extreure, el dataríem també en aquesta època.

Els datats l’any 1953 són dos fulls. Un d’ells, mecanografiat i escrit per les dues cares, al davant hi llegim Regina caeli, i la data Riera. Pasqua del 1953, i al al darrere, hi ha la lletra de la cançó Cantem, cantem que el cor floreix, amb les indicacions Minuetto i Mozart. Hem donat aquest ordre a les cares del full, tant per la datació com perquè molt segurament el Regina Caeli, seria la primera peça que es cantaria com, fent una mica d’spoiler, veurem després.

A l’altre fulletó, també datat el 1953, un quart de foli com l’anterior i també escrit a màquina, hi ha el Cant de les Caramelles cants de joia i de capta de la pasqua,.... en aquest cas, al peu hi podem llegir, riera 3 de abril de 1953. Cal apuntar que en aquest full hi hauria un error, que el dia 3 d’abril de 1953 s’esqueia el Divendres Sant i, per tant, difícilment es cantarien caramelles aquell dia.

Si avancem un parell d’anys, trobem un altre full amb data del 9-IV-1955, Dissabte Sant. En aquest cas manuscrit, el full és manuscrit i inclou el repertori que hem de suposar que es va interpretar, fins i tot amb algunes indicacions d’on s’havien de cantar.

Tot i que a l’encapçalament s’hi apunta cants a la Plaça, hi trobem algun esment particular com al Regina Caeli que indica que es canta a l'església. Cal suposar que, sense més indicacions, la resta sí que ja serien a l’exterior: Les portes de l’albada, Arremoreu, un entremes, i a la segona part, En estol,  Nineta de ma vida, la única peça de la que se n’esmena l’autoria: Jame Sordé, i per acabar La Moreneta.

Encara hi ha un darrer full que creiem que podem vincular, sense por d’equivocar-nos, a les caramelles dels anys cinquanta. No està datat, i escrita a màquina a dues cares hi ha la lletra de la cançó Les portes de l’albada, una de les que s’interpretà el 1955. Podria ser d’aquell any, sí, però més enllà d’això hi ha un element que redobla l'interès del document, i és que al recte hi trobem, apuntats a mà, una llista que hem de suposar cantaires del cor que devien cantar. El que no podem fer és assegurar si els que hi surten eren tots els cantaires que hi prengueren part o no.

A alguns d’ells els podem veure a la següent imatge que a més, ens pot ajudar a entendre la variabilitat de les masses corals que s’han donat a la Riera. Aquesta seria una imatge del cor parroquial cantant a la processó de Santa Creu (?) al seu pas per carrer Nou, i on sols veiem homes, alguns dels quals també eren de i a la llista de les caramelles.

Tornem a fer un salt en el temps, per traslladar-nos a finals dels anys 60, quan a la Riera s’hi crea, l’any 1967, l’ARC (Agrupació Rierenca Cultural). L’any 1968, aquest grup ja organitzarà, de nou, caramelles a la Riera,

Gràcies a haver conservat llibretes amb apunts de les activitats i de les reunions, actes, reflexions, etc. que feia el Pau Plana Ferran, podem conèixer alguns detalls que tot i que en algun cas potser són simple curiositat, la suma de tots ells, més les notícies i cròniques que començaran a aparèixer al Diario Español de la mà del Joan Boronat, ens permeten conèixer força coses del que i el com d’aquesta nova sèrie de caramelles, coses de detall que més enllà del dia de la cantada, ens permet saber el dia que començaren els assajos!

Així doncs, les caramelles de 1968, i després d’una reunió que es dugué a terme el dia 24 de gener de 1968, es començaren a assajar el dia 27 d’aquell mes, uns assajos que eren cada dilluns, dimecres i divendres. D’aquell primer any, i en un apunt sense data apunta que El dia de Pasqua es vàren muntar amb èxit les caramelles, i a la nit hi havia hagut una mica de vetllada. Del 1969 també sabem que durant tot el més de febrer i marçs s’han assajat les caramelles. Aquells anys, diumenge va escaure en els dies 14 i 7 d'abril respectivament.

Circular amb les activitats de l'ARC

A partir de l’any 70, també les anem trobant comentades a la premsa, amb alguns detalls que són interessants per la visió que se’n podia tenir.

Un dels elements discursius més repetits és la presència de la senyera de l’antic orfeó, estrenada l’any 1917, orfeó amb el qual s’estableix una vinculació, si més no sentimental i de record, amb alguns capítols d’homenatge i record dut a terme l’any 1972.

L'Orfeó a principis dels anys setanta. 

L’altre tema és la recuperació d’una tradició estroncada i el paper del joven en la recuperació. Valgui’n l’exemple de la crònica de l'any 1970 quan es diu que aquesta tradició tan arrelada a la Riera es va veure interrompuda durant uns anys, després d’haver assolit un autèntic prestigi i solera dotat per l’antic i recordat Orfeó Parroquial encapçalat per la seva Senyera i com dèiem s’apunta que per iniciativa del jovent s'ha aconseguit que ja durant tres anys s'han cantat les cançons pròpies d’aquesta manifestació folklòrica. D’aquesta joventut encara es diu que el grup format per veus molt joves i que no té veus expertes, però que amb el seu entusiasme i entrega, han pogut solventar el hàndicap.

Cantaires de les Caramelles de 1972

L’any 1972, cinc anys després de la recuperació de les caramelles, la crònica del Diario Espanyol signada com ha estat habitual durant tants anys pel Joan Boronat, ens deia que al matí hi va haver una sessió matinal a la sala de la Cooperativa, bajo la dirección do Pau Plana [Ferran] fué compendio de la labor realizada, en esta especialidad, durante los últimos cinco años, i també que junt a l’Orfeó, aquell any es presentà la Coral Infantil, però no sols això. La sessió matinal de l’any setanta-dos va tenir el segell emotiu amb la imposició d’una cinta conmemorativa a la històrica senyera. Diferents cantaires de l’antic orfeó hi prengueren part: José Mercadé, Luis Tomás, José Cabayol, Antonia Rull y Josefina Senabras. S’esmenta que tots estaven molt emocionats. Mn. Ramon Vall va ser qui va posar la cinta i que per acabar l’acte, i en símbol d’unió entre les diferents corals, es cantà Donant-nos les mans. Al vespre hi hauria la cantada pels carrers, en un format de doble actuació que era l’habitual.

En aquest sentit, l’any 1970 se’ns diu que a la plaça del Generalísimo van fer totes les peces i després van passar pels carrers amb la sòbria i elegant senyera del 1917 plena d’emotius records, o que el 1972, com hem vist abans, la sessió de migdia fou a la sala de la Cooperativa i al vespre el pas pels carrers. Tot plegat solía acabar amb un refrigeri i fins i tot, amb una excursió dels cantaires uns dies després.

Aquest format, com hem apuntat, fou l’habitual tot i que el fet de que la Pasqua sigui una festa mòbil, provocà que algun any s’haguessin d’ajustar les actuacions per no coincidir, per exemple, amb les activitats programades a la Festa Major d'Ardenya, com va passar l’any 1973. Aquest any el diari ens diu que van sortir a migdia i no a la nit conforme a los cánones tradicionales,  pel fet que hem apuntat de la coincidència amb els actes organitzats a Ardenya. En aquest cas la cantada tornà a ser davant l'ajuntament i després pels carrers, i segons sembla la recompensa de la cantada fou generosa i destinada a poder fer una excursió i comprar llibres per la biblioteca de l’ARC.

Un full de repertori de l'any 1973

Encarem el que seria la darrera estrofa si d’una cançó parléssim, i ho fem amb un salt temporal més curt que el anteriors anant a finals de la dècada dels setanta. Entre l’any 1973 i fins al 1979 no hem sabut trobar rastre a la premsa de les cantades i de fet, les que trobem a partir d’aquí, ja són escadusseres, no però per falta d’activitat.

La primera referènica és de l’any 1979, del dia 6 de gener, en la notícia de la mort de la Sra. Teresa Fortuny i Guardis, la Sra. Teresina. Si bé no és una notícia que ens aporti moltes dades concretes sobre les caramelles, si que ens dona context i ens basteix aquest imaginari de les caramelles de l’antic o els antics orfeons i corals rierenques. En l’article, es fa un esbós biogràfic i s’hi apunta que Su dilatada labor y mano maestra en el teclado, se define por su apasionada entrega a la comunidad. Baste citar los ya lejanos tiempos del "Orfeó", "les Caramelles", los festivales, veladas artísticas, etc., realzando siempre las grandes solemnidades religiosas de nuestro pueblo y antes,al lado de prestigiosas orquestas, la liturgia en latín.

Del mateix any, concretament del dia 27 d’abril, i en una notícia parlant de la Festa Major d’Ardenya s’hi apunta que A las doce [del diumenge dia 22] se celebró el solemne oficio en la Iglesia Parroquial en honor al Patrón Sant Jordi, a cuya salida "Els Cantaires" de La Riera recorrieron las calles del barrio, entonando las tradicionales "Caramelles", interpretación que alcanzó notable éxito y la justa correspondencia del vecindario. Aquell any, la Pasqua havia caigut el diumenge 15.

I encara enel període de finals dels anys setanta i principis els vuitanta, trobem una notícia indirecta a la premsa, en l’especial de la Festa Major del Diario Español. En un article on es fa un balanç de les activitats de l’Associació de Pares, s’hi apunta que pel que fa a la música, de l’Associació de Pares junt amb l’Orfeó Rierenc, havia programat i dut a terme una sèrie de concerts i activitats i entre elles s’hi esmenten les realitzades per Pasqua Florida amb un concert al migdia de l’Orfeó i la Coral Infantil i al vespre Caramelles.

D’aquests concerts en concret i d’aquest darrer període en general, n’hem pogut trobar i llegir documentació particular que ens ha permès saber-ne alguns detalls i no sols això, sinó que també, fa uns temps, vam poder digitalitzar-ne algunes gravacions en K7 que vàrem compartir en aquest mateix espai. Avui compartim alguns d'aquests documents que esmentàvem: calendaris d’assaig, circulars informatives, cartells, programes, i d’altra documentació d’aquesta etapa, que ens permet comprendre’n el sentir i el funcionament.

Calendari d'assajos de les caramelles de 1979

(AQUÍ podeu sentir el concert d'aquest any)

Cartells i repertori del Concert de Pasqua de 1980

Aquest concert podeu sentir-lo AQUÍ

Circulars d'activitats de l'Associació de Pares

 i de les Caramelles de l'any 1981

I ara sí que arribem al final d’aquest recull de notícies, però també d’hipòtesis o cabdell de fils per estirar sobre les caramelles. Acabem amb la certesa que convindria fer un estudi aprofundit de l’Orfeó i de la resta de cors i corals que com mínim des de 1915 sabem que han fet viure la música a la Riera i a molts rierencs. Per fer-ho, ben segur que caldria trobar i fer aflorar molta documentació i informacions que es poden trobar en arxius d'institucions, però també en llibretes o en racons de moltes cases. Uns records, personals i documentals que, posats en context i lligats els uns amb els altres, ens ajudarien a bastir millor i amb més profunditat la història de la música coral en general i de les caramelles en particular, a la Riera.

Bona Pasqua!

Cartells de les caramelles d'aquest 2026