Surten les caramelles a donar expansió als cors - Pasqua 2026

Les portes i finestres i balcons obriu-los tots, obriu-los tots, obriu.-los tots.

Surten les caramelles a donar expansió als cors, expansió als cors, expansió als cors.

Així comença La ditxa del cor una de les peces que formen part del repertori de les caramelles d’enguany, un projecte que surt de l’embranzida del Cor de Santa Creu que, més enllà de solemnitzar la festa que li dona nom, també participa d’altres celebracions i solemnitat importants a la parròquia: Festa Major, Nadal, Pasqua, per exemple. Però no sols això. Fora de l’àmbit litúrgic, el cor ha començat a organitzar diferents activitats i concerts com els duts a terme al voltant del cicle de Nadal amb la cantada solidària de nadales o el concert, més recent, de Nénia Stefanou, SOM 3. Les dues activitats, a més, vinculades a la recollida de fons per al projecte de potabilització de l’aigua a les escoles que duen a terme els Amics de Rwanda.

Ara el cor presenta un nou projecte: la recuperació de les caramelles per Pasqua a la Riera, i és per això que ens hem volgut sumar a la iniciativa des del nostre bloc, no cantant, sinó posant context fent un recull de diferents notícies i dades que tenim de les caramelles a casa nostra.

Som-hi!

Sortiu prompte, molt alegres i la Pasqua celebrem.
Ompliu-nos bé les cistelles i agraïts quedarem!

Tot i que és possible que abans se n’haguessin cantat, documentalment, no hem pogut o no hem sabut trobar la primera cita explicita de caramelles fins a l’any 1934. Anteriorment, la reconeguda potència, prestància i activitat de l’antic l'Orfeó Rierenc, del qual tot i que beneí la senyera l'any 1917 en troben notícies des de com a mínim des de 1915, ens ho poden fer pensar i és cert que els testimonis d’alguns dels cantaires que en formaren part, transmesos sigui per entrevistes o en narracions periodístiques, ens evoquen cantades de caramelles per part d’aquest primer orfeó.

L'Orfeó Rierenc després de beneir la senyera

Els orfeons i les masses corals, són conjunts de persones, però tot sovint hi destaquen alguns personatges. En el nostre cas, uns personatges importants en el fer i desfer dels cors seran els mossens que promouran més o menys el cant a i des de la parròquia, on la majoria dels cors estaran vinculats. Mossèn Enric Rosanes serà qui promourà l'orfeó als anys deu com després, Mn. Aleix ho farà als anys trenta o els mossens Babot i Musté ja als anys cinquanta. Però no sols seran ells. Alguns directors o músics també hi tindran el seu paper cabdal, alguns dels quals els anirem esmentant.

En tot cas i com apuntàvem més amunt, la primera referència documental de caramelles a la Riera la trobem a la premsa del dia 1 d’abril de 1934, al suplement Més i millor, el suplement fejocista del diari La Cruz on parlant del Grup Florida de la Riera, el grup de la Federació de Joves Cristians hi podem llegir que El nostre grup ha organitzat les caramelles per Pasqua Florida. De la cantada, la notícia de la qual publicada justament el dia de Pasqua, poc més en sabríem si no fos per una altra notícia publicada a El dia gráfico del dia 12 d’abril, on s’esmenta que El Sábado de Gloria [el dia 31 de març] salió a cantar las tradicionales caramellas el coro de la entidad fajocista “Grup florida”, llevandose un éxito.

Les caramelles, es recuperen en sintonia amb la voluntat que el grup expressa de conservar les tradicions, idea que trobem explicitada al diari La Cruz de l’1 de febrer de 1935, altre cop al suplement “Més i millor” on es parla de la creació del grup un parell d’anys abans apuntant que Al religiós poble de la Riera no hi podia mancar un grup de la F.J.C i conseqüent a això, el 22 d’agost de 1933 va quedar constituit a dit poble el Grup Florida 187. En aquesta notícia, es parla de com transformen un espai de la Casa Rectoral en un saló d’actes on hi comença a assajar la secció dramàtica del grup i encara hi llegim que amb la idea de conservar les tradicions el Grup va organitzar per Pasqua les típiques Caramelles. 

Així doncs, el grup fejocista fou qui organitzà les caramelles a mitjans dels anys trenta a la Riera. El que no podem confirmar amb un 100% de seguretat, és si quan parlen de les tradicionals caramelles, fan referència a un genèric o a la Riera en concret.

En la vintena d’anys, aproximadament, que separen la creació de l’Orfeó Rierenc de les caramelles del Grup Florida, sigui a la premsa o en la documentació de particulars que hem pogut consultar, hi podem trobar força referències a l’Orfeó, sobre les seves actuacions, els seus repertoris variats, excursions, …, però ens encurioseix el fet de no trobar-hi referències a les caramelles encara que com dèiem, no seria difícil pensar que haguessin cantat abans.

Un fet que pot ser casual o no, és que el Grup Florida passi a organitzar les caramelles l’any 1934 just un any després que en Jaume Sordé Vidal es traslladés a viure a Pons. En Jaume Vidal, seria un d'aquest personatges que comentàvem més amunt de personalitats que dinamitzen la música a la Riera en un cert període històric, en aquest cas al voltant de la dècada dels vint del segle XIX. Sobre la seva persona, en trobem uns apunts biogràfics que troben publicats a la revista Portaveu N211. (Ponts. 1998. Pàgines 10-11) on entre d'altres s'esmenta, d'una banda, la direcció del cor parroquial de la Riera, i d'altra banda, la creació l'any 1943, de les caramelles a Ponts. Entrant doncs en el camp purament hipotètic, perquè no pensar que fruit de la seva estreta vinculació al cor rierenc i a la parròquia aquí també havia fet el mateix i havia estat el dinamitzador de les caramelles rierenques?....

Caldria afegir que Jaume Sordé escriví diferents peces, alguna d'elles molt recordada, com l’havanera Nineta de ma vida. Així mateix, composà algunes caramelles: Sardana de Pasqua, Saludo de Pasqua, Saludem amb cançons, Goig del jovent o d’altres que s'anomenen a l'esbós biogràfic abans citat.

Reprenent el fil històric documental, hem de fer un salt de vint anys, per tornar a trobar testimonis, mal que siguin escadussers, però ens donen notícies interessants del funcionament, dels repertoris i fins i tot alguns noms de cantaires.

Ens plantem als anys cinquanta on trobarem, de la primera meitat de la dècada, alguns fulletons que com hem apuntat ens donen diferents informacions sobre les caramelles de l’època. D’aquest període, el que no hem sabut localitzar o no existeixen, són notícies a la premsa escrita.

Dels documents que hem localitzat, doncs són de 1953, un el 1955 i un altre, que no té data, però per localització i altres informacions que en podem extreure, el dataríem també en aquesta època.

Els datats l’any 1953 són dos fulls. Un d’ells, mecanografiat i escrit per les dues cares, al davant hi llegim Regina caeli, i la data Riera. Pasqua del 1953, i al al darrere, hi ha la lletra de la cançó Cantem, cantem que el cor floreix, amb les indicacions Minuetto i Mozart. Hem donat aquest ordre a les cares del full, tant per la datació com perquè molt segurament el Regina Caeli, seria la primera peça que es cantaria com, fent una mica d’spoiler, veurem després.

A l’altre fulletó, també datat el 1953, un quart de foli com l’anterior i també escrit a màquina, hi ha el Cant de les Caramelles cants de joia i de capta de la pasqua,.... en aquest cas, al peu hi podem llegir, riera 3 de abril de 1953. Cal apuntar que en aquest full hi hauria un error, que el dia 3 d’abril de 1953 s’esqueia el Divendres Sant i, per tant, difícilment es cantarien caramelles aquell dia.

Si avancem un parell d’anys, trobem un altre full amb data del 9-IV-1955, Dissabte Sant. En aquest cas manuscrit, el full és manuscrit i inclou el repertori que hem de suposar que es va interpretar, fins i tot amb algunes indicacions d’on s’havien de cantar.

Tot i que a l’encapçalament s’hi apunta cants a la Plaça, hi trobem algun esment particular com al Regina Caeli que indica que es canta a l'església. Cal suposar que, sense més indicacions, la resta sí que ja serien a l’exterior: Les portes de l’albada, Arremoreu, un entremes, i a la segona part, En estol,  Nineta de ma vida, la única peça de la que se n’esmena l’autoria: Jame Sordé, i per acabar La Moreneta.

Encara hi ha un darrer full que creiem que podem vincular, sense por d’equivocar-nos, a les caramelles dels anys cinquanta. No està datat, i escrita a màquina a dues cares hi ha la lletra de la cançó Les portes de l’albada, una de les que s’interpretà el 1955. Podria ser d’aquell any, sí, però més enllà d’això hi ha un element que redobla l'interès del document, i és que al recte hi trobem, apuntats a mà, una llista que hem de suposar cantaires del cor que devien cantar. El que no podem fer és assegurar si els que hi surten eren tots els cantaires que hi prengueren part o no.

A alguns d’ells els podem veure a la següent imatge que a més, ens pot ajudar a entendre la variabilitat de les masses corals que s’han donat a la Riera. Aquesta seria una imatge del cor parroquial cantant a la processó de Santa Creu (?) al seu pas per carrer Nou, i on sols veiem homes, alguns dels quals també eren de i a la llista de les caramelles.

Tornem a fer un salt en el temps, per traslladar-nos a finals dels anys 60, quan a la Riera s’hi crea, l’any 1967, l’ARC (Agrupació Rierenca Cultural). L’any 1968, aquest grup ja organitzarà, de nou, caramelles a la Riera,

Gràcies a haver conservat llibretes amb apunts de les activitats i de les reunions, actes, reflexions, etc. que feia el Pau Plana Ferran, podem conèixer alguns detalls que tot i que en algun cas potser són simple curiositat, la suma de tots ells, més les notícies i cròniques que començaran a aparèixer al Diario Español de la mà del Joan Boronat, ens permeten conèixer força coses del que i el com d’aquesta nova sèrie de caramelles, coses de detall que més enllà del dia de la cantada, ens permet saber el dia que començaren els assajos!

Així doncs, les caramelles de 1968, i després d’una reunió que es dugué a terme el dia 24 de gener de 1968, es començaren a assajar el dia 27 d’aquell mes, uns assajos que eren cada dilluns, dimecres i divendres. D’aquell primer any, i en un apunt sense data apunta que El dia de Pasqua es vàren muntar amb èxit les caramelles, i a la nit hi havia hagut una mica de vetllada. Del 1969 també sabem que durant tot el més de febrer i marçs s’han assajat les caramelles. Aquells anys, diumenge va escaure en els dies 14 i 7 d'abril respectivament.

Circular amb les activitats de l'ARC

A partir de l’any 70, també les anem trobant comentades a la premsa, amb alguns detalls que són interessants per la visió que se’n podia tenir.

Un dels elements discursius més repetits és la presència de la senyera de l’antic orfeó, estrenada l’any 1917, orfeó amb el qual s’estableix una vinculació, si més no sentimental i de record, amb alguns capítols d’homenatge i record dut a terme l’any 1972.

L'Orfeó a principis dels anys setanta. 

L’altre tema és la recuperació d’una tradició estroncada i el paper del joven en la recuperació. Valgui’n l’exemple de la crònica de l'any 1970 quan es diu que aquesta tradició tan arrelada a la Riera es va veure interrompuda durant uns anys, després d’haver assolit un autèntic prestigi i solera dotat per l’antic i recordat Orfeó Parroquial encapçalat per la seva Senyera i com dèiem s’apunta que per iniciativa del jovent s'ha aconseguit que ja durant tres anys s'han cantat les cançons pròpies d’aquesta manifestació folklòrica. D’aquesta joventut encara es diu que el grup format per veus molt joves i que no té veus expertes, però que amb el seu entusiasme i entrega, han pogut solventar el hàndicap.

Cantaires de les Caramelles de 1972

L’any 1972, cinc anys després de la recuperació de les caramelles, la crònica del Diario Espanyol signada com ha estat habitual durant tants anys pel Joan Boronat, ens deia que al matí hi va haver una sessió matinal a la sala de la Cooperativa, bajo la dirección do Pau Plana [Ferran] fué compendio de la labor realizada, en esta especialidad, durante los últimos cinco años, i també que junt a l’Orfeó, aquell any es presentà la Coral Infantil, però no sols això. La sessió matinal de l’any setanta-dos va tenir el segell emotiu amb la imposició d’una cinta conmemorativa a la històrica senyera. Diferents cantaires de l’antic orfeó hi prengueren part: José Mercadé, Luis Tomás, José Cabayol, Antonia Rull y Josefina Senabras. S’esmenta que tots estaven molt emocionats. Mn. Ramon Vall va ser qui va posar la cinta i que per acabar l’acte, i en símbol d’unió entre les diferents corals, es cantà Donant-nos les mans. Al vespre hi hauria la cantada pels carrers, en un format de doble actuació que era l’habitual.

En aquest sentit, l’any 1970 se’ns diu que a la plaça del Generalísimo van fer totes les peces i després van passar pels carrers amb la sòbria i elegant senyera del 1917 plena d’emotius records, o que el 1972, com hem vist abans, la sessió de migdia fou a la sala de la Cooperativa i al vespre el pas pels carrers. Tot plegat solía acabar amb un refrigeri i fins i tot, amb una excursió dels cantaires uns dies després.

Aquest format, com hem apuntat, fou l’habitual tot i que el fet de que la Pasqua sigui una festa mòbil, provocà que algun any s’haguessin d’ajustar les actuacions per no coincidir, per exemple, amb les activitats programades a la Festa Major d'Ardenya, com va passar l’any 1973. Aquest any el diari ens diu que van sortir a migdia i no a la nit conforme a los cánones tradicionales,  pel fet que hem apuntat de la coincidència amb els actes organitzats a Ardenya. En aquest cas la cantada tornà a ser davant l'ajuntament i després pels carrers, i segons sembla la recompensa de la cantada fou generosa i destinada a poder fer una excursió i comprar llibres per la biblioteca de l’ARC.

Un full de repertori de l'any 1973

Encarem el que seria la darrera estrofa si d’una cançó parléssim, i ho fem amb un salt temporal més curt que el anteriors anant a finals de la dècada dels setanta. Entre l’any 1973 i fins al 1979 no hem sabut trobar rastre a la premsa de les cantades i de fet, les que trobem a partir d’aquí, ja són escadusseres, no però per falta d’activitat.

La primera referènica és de l’any 1979, del dia 6 de gener, en la notícia de la mort de la Sra. Teresa Fortuny i Guardis, la Sra. Teresina. Si bé no és una notícia que ens aporti moltes dades concretes sobre les caramelles, si que ens dona context i ens basteix aquest imaginari de les caramelles de l’antic o els antics orfeons i corals rierenques. En l’article, es fa un esbós biogràfic i s’hi apunta que Su dilatada labor y mano maestra en el teclado, se define por su apasionada entrega a la comunidad. Baste citar los ya lejanos tiempos del "Orfeó", "les Caramelles", los festivales, veladas artísticas, etc., realzando siempre las grandes solemnidades religiosas de nuestro pueblo y antes,al lado de prestigiosas orquestas, la liturgia en latín.

Del mateix any, concretament del dia 27 d’abril, i en una notícia parlant de la Festa Major d’Ardenya s’hi apunta que A las doce [del diumenge dia 22] se celebró el solemne oficio en la Iglesia Parroquial en honor al Patrón Sant Jordi, a cuya salida "Els Cantaires" de La Riera recorrieron las calles del barrio, entonando las tradicionales "Caramelles", interpretación que alcanzó notable éxito y la justa correspondencia del vecindario. Aquell any, la Pasqua havia caigut el diumenge 15.

I encara enel període de finals dels anys setanta i principis els vuitanta, trobem una notícia indirecta a la premsa, en l’especial de la Festa Major del Diario Español. En un article on es fa un balanç de les activitats de l’Associació de Pares, s’hi apunta que pel que fa a la música, de l’Associació de Pares junt amb l’Orfeó Rierenc, havia programat i dut a terme una sèrie de concerts i activitats i entre elles s’hi esmenten les realitzades per Pasqua Florida amb un concert al migdia de l’Orfeó i la Coral Infantil i al vespre Caramelles.

D’aquests concerts en concret i d’aquest darrer període en general, n’hem pogut trobar i llegir documentació particular que ens ha permès saber-ne alguns detalls i no sols això, sinó que també, fa uns temps, vam poder digitalitzar-ne algunes gravacions en K7 que vàrem compartir en aquest mateix espai. Avui compartim alguns d'aquests documents que esmentàvem: calendaris d’assaig, circulars informatives, cartells, programes, i d’altra documentació d’aquesta etapa, que ens permet comprendre’n el sentir i el funcionament.

Calendari d'assajos de les caramelles de 1979

(AQUÍ podeu sentir el concert d'aquest any)

Cartells i repertori del Concert de Pasqua de 1980

Aquest concert podeu sentir-lo AQUÍ

Circulars d'activitats de l'Associació de Pares

 i de les Caramelles de l'any 1981

I ara sí que arribem al final d’aquest recull de notícies, però també d’hipòtesis o cabdell de fils per estirar sobre les caramelles. Acabem amb la certesa que convindria fer un estudi aprofundit de l’Orfeó i de la resta de cors i corals que com mínim des de 1915 sabem que han fet viure la música a la Riera i a molts rierencs. Per fer-ho, ben segur que caldria trobar i fer aflorar molta documentació i informacions que es poden trobar en arxius d'institucions, però també en llibretes o en racons de moltes cases. Uns records, personals i documentals que, posats en context i lligats els uns amb els altres, ens ajudarien a bastir millor i amb més profunditat la història de la música coral en general i de les caramelles en particular, a la Riera.

Bona Pasqua!

Cartells de les caramelles d'aquest 2026

Construint espais de memòria: El columbari.

La mort forma part de la vida. Per tant, entendre el procés de la mort i els rituals funeraris requereix comprendre la cultura d'una societat viva que estableix les seves pròpies maneres d'afrontar-la. Aquesta és una de les moltes idees que podem llegir a Portadores d'un cicle sense fi. Dones i pràctiques funeràries a la Ribera d'Ebre (s. XX) de Sandra Ordoño Cugat i Elena Parra Palliso, un llibre que fa un repàs molt interessant del paper de les dones en relació amb el món funerari, un llibre que si bé se centra a la Ribera d'Ebre, ben segur que podríem aplicar-lo gairebé completament a pràctiques funeràries que s'haurien donat a la Riera, o que s'hi donen si ens referim al darrer capítol del llibre.

En el mateix llibre, hi trobem escrit que la cultura és la unió d'un conjunt d'elements amb capacitat de transformació que preserva l'experiència col·lectiva d'un poble al llarg del temps. Un dels elements que s'ha anat transformant a casa nostra i arreu, és el dels espais de la mort. Fa temps al bloc vam parlar i fer uns apunts sobre la història dels cementiris rierencs, però també hem parlat dels recordatoris o esqueles, i de forma és succinta, a X hem anat repassant alguns aspectes en relació amb el cementiri vell, a mort, la seva representació, diferents devocions, etc., que podem trobar avui dia al cementiri (si feu una cerca al perfil amb les etiquetes #cementiri o #totssants us n'apareixeran algunes).

El text si el llegim bé, però, no sols parla de transformació sinó que també ens parla de preservació de l'experiència col·lectiva. El cementiri, enguany, viu una transformació per preservar l'experiència per preservar el fet de la visita al cementiri i sobretot, adaptar-se a les noves maneres de fer en relació amb la mort. I ho fa amb l'estrena del columbari, per tal que aquell qui ho desitgi, pugui dipositar-hi les cendres dels seus difunts.

El columbari troba l'origen en un edifici funerari romà, amb sèries regulars de nínxols de forma semicircular a les parets, dins els quals eren posades les urnes cineràries. Actualment, és una construcció amb nínxols petits destinats a posar-hi les urnes cineràries (amb les cendres), situada en cementiris.

 
Així doncs, aquest 2025, la Riera estrena aquest nou espai, i tota l'estona em ve al cap la frase de renovar-se / adaptar-se o morir… que no seria ben bé el cas, però sí que en el fons, hi podem veure una vinculació amb el benentès que cada vegada més persones opten per la incineració i que els espais dels cementiris, es va quedant petit.

Capelletes devocionals de carrer a la Riera

Fa uns dies, a Catalunya Religió, compartia aquesta informació: Veïns de Reus restauren la capelleta de Santa Anna per posar en valor el patrimoni local. La notícia que dos veïns que han impulsat una acció voluntària de manteniment i dignificació d'una capelleta, dedicada a Santa Anna, al número 26 del carrer homònim de Reus. En llegir-la, ens va venir immediatament al cap diferents accions que darrerament s’han dut a terme a la Riera amb relació a diferents capelles devocionals que podem veure pel carrer, com el guarniment que de fa una colla d’anys fem a la capelleta de santa Margarida, patrona de la Riera, i que es troba la façana de Ca la Sepa, al carrer Major 29 i també de la restauració de la capella de Santa Pau, al carrer que du el mateix nom.

La capella de santa Margarida engalanada(2025)

Des de fa una bona colla d’anys, el dia de la Festa Major, i després de les matinades, guarnim la capella de la patrona rierenca que es troba al carrer Major, perquè llueixi ben florida en el dia de la seva festa. Com sempre, aquesta estona, o els dies previs, són moment de tertúlia amb alguns veïns o persones que hi treuen el cap o hi fan/fem un cop de mà. És un petit grupet on ens hi solem trobar la Noèlia Díaz Espinós– que és qui aplica el seu art floral – i la resta d’ajudants en diferents aspectes de l'empresa: el Jordi Plana Ferran, el Joan Carles Blanch Torrebadell, el Pau Plana Parés, i també la Lourdes Mercadé que hi treu el cap i que va seguint el procés.

En aquestes tertúlies que comentàvem més amunt, solen sortir-hi idees com la que ha florit enguany i en què a banda de l'habitual centre floral, la capella també lluïa una garlanda que l’emmarcava i la realçava. Aquesta garlanda fou idea del Joan Carles, que recordava la que s'havia posat molts anys a la capelleta de Sant Antoni (de Pàdua) ubicada al carrer que du el nom d'aquest sant, un fet que també va comentar la Lourdes. No en va, qui la feia era la seva àvia, la Feliça Llorac Plana ... I ves que aquesta conversa - el Joan Carles és veí del carrer Sant Antoni -, no desemboqui, quan correspongui, en el fet que el sant aparegui de nou ben florit.

El guarniment floral de la capella, podem dir que no ha estat un fet que hagi anat sol. En el marc de la Festa Major i d’un quant temps ençà, hi ha hagut una certa recentralització i reivindicació de la figura de Santa Margarida. Així, sense recordar ara mateix amb exactitud l'any que vam començar a instal·lar el guarniment floral, sí que té relació amb un procés que inclou, pel cap baix, la creació d'un element festiu com és l'entremès de Santa Margarida i el Drac, entremès que beu, entre altres fonts, del ball de Santa Margarida i de la voluntat d’explicar l’hagiografia de la santa. Aquest procés també inclou la creació d’uns nous goigs; que el cor, torna a solemnitzar l’ofici de la Festa Major; o les colles del seguici, de fa un temps, quan passen per sota la capella, hi fan un ball o una encesa. En aquest cas, la imatge de la santa per sobre dels diables o del drac, és d'una gran plasticitat per explicar i entendre la seva llegenda i l'hagiografia.

El Drac, sota la capella de la Santa

[Foto: Dani Garcia Crespo]

Encara amb el tema foc pirotècnic, si bé és cert que el correfoc ha passat històricament pel carrer Major, un dany col·lateral fet, és que el vidre està tot picat per les espurnes que s'hi fan a sota amb motiu de les enceses que comentàvem en aquestes aturades del seguici. Això, en aquesta tertúlia que comentàvem més amunt, obria un nou tema de conversa on es plantejava la necessitat del manteniment de la capella i de la seva conservació, fent compatible el lluïment de la capella amb aquests acataments simbòlics a sota que fan totes o la majora de les colles, també i amb gran significat, les de foc.

Caldrà veure que cal o que es pot fer: parlar amb la propietat, feines necessàries per netejar-la i condicionar-la ... , però caldrà actuar, una actuació que per exemple ja s'ha dut a terme amb la restauració de la capella de sant Pau, que darrerament ha estat restaurada pels propietaris de la casa en el marc del projecte de restauració integral de la façana i a qui cal agrair el sanejament i neteja d'aquesta, i sobretot, com a idea inicial, el manteniment d'aquesta capella que dona identitat al carrer, com totes les altres que podem anar trobant per la Riera.

La capella de Sant Pau a Cal Roc, 

abans i després de la restauració (2025).

La imatge de la capella restaurada, 

fou beneïda el dia 5 de juliol de 2025

Si passegem pels carrers rierencs, les capelletes i rajoles devocionals que podem trobar són:

Santa Margarida (C. Major 29) – Capelleta

Sant Pau (C. Sant Pau, 6) – Capelleta

Sant Antoni de Pàdua (C. Alzinar, 6) - Plafó ceràmic

Sant Joan (C. Sant Joan, 26) - Capelleta

Sant Antoni de Pàdua (C. Sant Joan, 12) - Plafó ceràmic

Sant Antoni de Pàdua (C. Sant Antoni, 4-6) - Capelleta

Fora del casc urbà de la Riera, podem veure dos plafons ceràmics: 

Santa Margarida. Dipòsit del Castellot

Mare de Déu de Montserrat. Virgili.

Podríem afegir encara, sempre en el marc de l'espai públic, algun nom de carrer amb nom de sant, que també ens aproparia a devocions particulars i a aspectes de configuració històrica i social de la Riera: Carrers sant Lluís, Sant Jordi, Santa Margarida, o Montserrat.

Anem encarant el final, i ho fem tornant a la capella de Santa Margarida i a l'article que ha motivat que escrivim aquestes quatre línies, s'esmenta una vinculació de la imatge amb una antiga ermita.

En el cas de Reus, se'ns parla de l'ermita de Santa Anna de Castellvell del Camp. En el cas Rierenc, també podríem establir una relació amb l'antiga ermita de Santa Margarida al Castellot, ja que hi ha la teoria que l'antiga talla que abans ocupava la capelleta, és la que hi havia, havia estat la de l'ermita enderrocada a la Guerra del Francès. Aquesta talla, actualment es pot veure, sí que és cert que des d'un pèl lluny a molta alçada, als peus de l'església, sobre la porta i que potser caldria posar en un lloc on es pogués observar millor.

Detall de l'auca de la Riera que ens recorda la destrucció de l'ermita. 

Santa Margarida. 

Imatge que antigament estava a la capella del c. Major,

i que actualment es conserva a l'església. 

La nova imatge fou beneïda per Mossen Cabayol el dia 11 d'octubre  de 2006, és a dir, que l'any vinent farà vint anys de la seva col·locació. Potser sí que per celebrar l'aniversari pot ser un bon moment per fer aquestes feines de neteja i condicionament la capella i fins i tot, mirar de recuperar-na la memòria popular, així com de la resta de capelletes que podem trobar escampades per la Riera i que ben segur, que ens podrien explicar força coses la nostra comunitat, de la seva història, creences i advocacions, etc...

Crònica de la benedicció de la nova imatge de santa Margarida a la capella del carrer Major, 

a la revista la "Riera dia a Dia" núm.33. Desembre de 2006.

Inscripció, sota la peana de la imatge,

que testimonia i dona fe de la benedicció i col·locació 

de la santa a la seva capella.

 ----------

Just l'endemà de la publicació de l'article, ens vam desplaçar a l'Arxiu Gavin cercant materials de la Riera, i entre els retalls de premsa hi vam trobar la següent notícia que afegim a l'article de les capelletes que haurem d'anar completant:

ELS SANTS DEL CARRER
■ La Riera de Gaià. – Una de les curiositats del poble de la Riera de Gaià és que en quasi cada carrer, sobretot els antics, hi ha una capelleta amb la imatge del sant que li dóna nom i vetllen per la seva conservació. Recentment els veïns del carrer de Sant Joan, davant el mal estat de la seva imatge amb més de dos-cents anys d'història, i en la impossibilitat de restaurar-la, n'han comprada una de nova que ha estat beneïda i entronitzada en la reformada capella pel rector, Mn. Joaquim Gras. La vella imatge de pedra, de sauló, que s'està fent engrunadissa, la guarda com una autèntica relíquia la família de Salvador Batet, al número 22 del carrer.

 Font: Full Dominical. Tarragona. Vic Solsona. Any. XLVII. Núm. 2374. 10 de setembre de 1995.

----------

Si voleu saber més coses de capelletes de carrer, podeu consultar, entre d'altres, els següents enllaços:

Devoció, festa i veïnat Capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu 

Joan Arimany i Juventeny

Fora Vila. L'art del Concili de Trento a Palma

Programa Mosaic (IB3 TV) - 15 de novembre de 2020

... la pobre gente está en la mayor afliccion y miseria

Fa uns dies que es fa difícil que en posar la TV o entrar a qualsevol de les xarxes socials de les quals en puguem formar part, no ens arribin imatges de la devastació de la DANA dels darrers dies, especialment al País Valencià però també a la vora de casa, és cert, que amb menys magnitud.

La Riera és una terra sap de què li parlen quan es parla d'avingudes de rius, i grans aiguats. Les Gaianades, de les que en podem veure un testimoni, si més no de les més importants a la  pedra que es pot veure al Molí de la Torre i que assenyala el nivell de cada una d'elles.

Una d'aquestes, la que va arribar al nivell més baix segons recull la marca de la pedra, fou la de Sant Mateu del 21 de setrembre de 1850. Tot i ser la que registrà aquest nivell més baix, tingué, com totes elles conseqüències importants, i que ens vinculen a aquestes imatges que més amunt apuntàvem.

Alguna de les conseqüències les trobem narrades en la carta que des de la Riera, en Josep Gil, prevere, adreçava a l'arquebisbe el dia 14 d'octubre de 1850. En ella, el mossèn exposava que en el mes de junio del año de mil ochocientos cuarenta y ocho cayo un rayo en dicha Yglesia causando un daño de mucha consideracion por manera que echó á tierra casi todo el frontis de la misma, algo del interior, de cerca de la puerta, escalera de la torre y finalmente hizo un gran ahugero en dicha torre. És a dir, dos anys abans, un llamp havia malmès part de l'església, sobretot la part de la porta, l'escala i el campanar. Tot i la desgràcia, que lloró todo el pueblo por ver el templo tan arruinado, ràpidament es posaren mans a l'obra per tal de poder-ho reparar, de tornar-la en su primo estado, però no van tenir els recursos és a dir, prou diners per arreglar-ho tot, i quedà pendent el forat del campanar. El pressupost que hi havien invertit eren més de dos-cents duros.

Passat un temps, l’any de 1850, sembla que es volien reprendre les feines de reparació en vista de la buena cosecha que de todos los frutos se prometia el pueblo, però … desgraciadamente antes de recogerla a una de la noche del dia de san Mateo bajó el rio (llamado Gaya) tan engrosado que saliendo de madre inundó casi todas las huertas, llevandose todo el cañamo, avichuelas, y todos los demas frutos que en las tales huertas habia sin poder salvar nada absolutamente, y lo peor que las convirtió en arsenales [arenales?], y de aquí es que la pobre gente está en la mayor afliccion y miseria…

Amb aquesta situació l'autor de la carta diu que ha perdut totes les esperances de poder reparar la torre, que no deixa d'amenaçar ruïna pel desgast del vent i les pluges.

El pressupost que sembla que havia de costar la reparació era més de cent cinquanta duros, que el mossèn demana, al Sr. arquebisbe, con la mayor sumison (...) á fin de que se digne alargar para dicho efecto, sus generosas manos en beneficio de aquella su Yglesia para mayor gloria de la casa del Señor, y edificacion de sus almas.

Avui, a la Riera no ens toca sinó que ens toca ajudar i donar per tal que molts d'altres puguin sortir d'aquest estat que nosaltres com a poble, hem experimentat, si bé i per sort no en la contemporaneïtat, però sí, vàries vegades al llarg de la nostra història.

Referències rierenques a "Rocío Carmelitano" (1929-1933).

Aprofitant que és la Mare de Déu del Carme, hem fet una lectura dels números de la revista Rocio Carmelitano que es poden consultar a XAC - Premsa: Cercador de premsa històrica digitalitzada.

Rocío Carmelitano era una revista catequètica i pedagògica, de tirada mensual. Era l'Organo de las Casas y Colegios de las Hermans Descalzas de la T.O. del Carmen de Tarragona, dedicada a sus actuales y antiguas alumnas. Nosaltres, com podeu suposar, ens hem dedicat a cercar-hi notícies referents a l'activitat de la casa de la Riera, i n'hem trobat que es refereixen tant a alumnes com a la comunitat i la seva activitat, us les compartim, tot recordant-vos que si us ve de gust, podeu llegir més sobre les monges a la Riera a l'article Apunts per una història de "les monges". 1894-1939.

Comencem aquest repàs amb la portada del número 4 del Rocío Carmelitano, del 15 de febrer de 1930, que és l'exemplar on hi trobem les primeres notíces rierenques.  A la portada, a banda de la Mare de Déu, hi podem veure una il·lustració amb els dos eixos principals de la seva activitat basada en l'acció educativa i assistencial. 

En tractar-se d'una revista més vinculada a l'eix educatiu, hi trobarem notícies referides a aquest àmbit com l'esment de les vetllades literàries-musicals organitzaren les Germanes Carmelites i que la revista apunta que van merèixer l'aplaudiment i l'entusiasme del públic assistent, no deixant d'esmentar el treball delicat i pacient de les religioses. 

Rocío Carmelitano, 15/2/1930, pàgina 19

Un mes més tard trobem als "Ecos Gràficos" de la revista, fotografies de 4 gurps de Germanes i colegialas que havien participat en la darrera vetllada literaria músical. Sense més informació ni descripció, hem de suposar que seria l'esmentada a la revista de febrer.

Rocío Carmelitano, 15/3/1930, pàgina 14

A la mateixa revista, una revista que incorporava passatemps trobem  que es felicita diferents alumes per haver enviat les solucions correctes.  A aquestes alumnes, Mercedes Cabayol, Maria Mercadé y Mercedes Magriñá, del de Riera, les tornarem a trobar més endavant també com alumnes que havien endevinat les respostes als jocs plantejats. 

Rocío Carmelitano,  15/3/1930, pàgina 23

Rocío Carmelitano, 15/10/1930, pàgina 24

Però com s'apuntava al principi, la revista no sols feia referència a les alumnes, sinó que també parlava de les germanes. Així, en una carta signada per un admirador, s'esmenta que germanes del Colegi de la Riera, entre d'altres, foren presents a la inauguració d'una exposició de labors al col·legi de Montroig. 

Rocío Carmelitano, 15/1/1931, pàgina 23 i 24

Un altre escrit amb referent rierenc, interessant pel que representa, i que val la pena de llegir amb deteniment és aquest: "Mi despido del mundo", signat el maig de 1931 per part de Guadalupe Torrebadell, i on s'acomiada del món secular per ser operaria en la viña de Cristo, siendo fiel imitadora de la santita de Lisieux y rogando por el bien de todos. Amb un llenguatge de l'època, la Guadalupe s'acomiadava del mundo engañador, i anunciava que volia abrazarme a la Cruz de mi Amado y tan solo por su amor viviré. 

La Guadalupe Torrebadell, havia decidit fer-se monja carmelita, ser una fidel imitadora de santa Teresa de Lisieux, santa que actualment podem veure a l'altar de Sant Isidre de l'església de la Riera.

En el mateix exemplar de la revista on es publica el seu escrit, trobarem la notícia del seu ingrés al postulantat.

Rocío Carmelitano, 15/5/1931, pàgina 8

Rocío Carmelitano, 15/5/1931, pàgina 16

Guadalupe Torrebadell. 

Del cafè a la Fonda. 1922-2009.

Joan Carles Blanch Torrebadell - Eva Blanch Torrebadell
Edició Fonda Riera. 2009.

[El Joan que s'esmenta, és el seu germà que va engegar la Fonda Riera]

Altar de Sant Isidre amb la imatge de Santa Teresa de Lisieux, 

també coneguda com  Santa Teresa de l'Infant Jesús o Santa Tereseta.

Tornant a les notícies rierenques dins la revista Rocío Carmelitano, també hi trobem donatius, entre els quals, 20 pessetes de les alumnes del col·legi de la Riera. 

Rocío Carmelitano, 15/5/1931, pàgina 16

Són varies les notícies de l'àmbit cultural que podem referenciar. A banda de les vetllades o excursions com veurem després, trobem diferents poesies, signades per Maria Boronat. Una primera, fou feta en memòra d'una companya que morí: Josefina Suné. Una altra poema que podem llegir seria de temàtica missionera, i encara la redacció esmenta en una tercera revista que ha rebut l'original que els han enviat i que serà publicat més endavant, però ja no l'hem trobat.

Rocío Carmelitano, 15/2/1932, pàgina 13

Rocío Carmelitano, 15/4/1932, pàgina 3

Rocío Carmelitano, 15/5/1932, pàgina 8

Després d'aquest petit bloc dedicat a les referències poètiques, recuperem el fil cronològic, i en la mateixa revista on trobàvem la primera poesia de la srta. Maria Boronat, hi trobem una altra notícia d'una nova vetllada literària i musical al col·legi. En aquest cas, i a diferència de la primera notícia, se'ns fa una descripció, força més llarga, del que donà de si la vetllada. 

Rocío Carmelitano,  15/2/1932, pàgina 17

Una altra de les activitats de les que se'n va fer ressò el Rocío, fou l'excursió de les alumnes direcció a Vilanova d'Escornalbou, passant per Tarragona, Reus i Mont-roig. També s'arribaren al pantà de Riudecanyes. 

Rocío Carmelitano, 15/5/1933, pàgina 14 i 15

Encarem el final, i és just en aquest moment on trobem una referència a la festa de la titular, la Mare de Déu del Carme. La referència és per apuntar que l'any 33, el col·legi, d'acord amb el mossèn, avançà la festa al dia 15, ja que el dia 16 queia en diumenge que era un dia mas laborioso para el clero parroquial. Tot i avançar-se, se celebrà amb tota solemnitat com es pot llegir a la notícia. 

Rocío Carmelitano, 15/8/1933, pàgina 17

Acabem, ara sí , amb la darrera notícia que hem recollit, i que torna a fer referència al vessant més administratiu i econòmics, en aquest referenciant una donació, sense esmentar-ne la finalitat, de 33 pessetes de la comunitat  de la Riera.

Rocío Carmelitano, 15/10/1933, pàgina 9