16 de juliol, la Mare de Déu del Carme. Tal dia com avui, a casa començava una setmana festiva que ja anunciava l'arribada de la Festa Major. Sant de la mare, una germana, les àvies i una tieta, es vivia com una festa grossa i quan érem petits, un dels clàssics, era anar a missa a les monges, a la capella que a la nostra època, estava ubicada al pis superior de la part de l’edifici que ja no es conserva.
A banda d’anar-hi a la missa el dia de la Mare de Déu del Carme, a les monges també hi havíem anat a escola, a repàs, a catecisme, a convivències, etc. tota una memòria històrica i sentimental, de la qual avui en volem ordenar una part o si més no, intentar ordenar algunes dades històriques que tenim del convent i la comunitat.
Les monges rierenques formaven part de la família de les Carmelites Missioneres Teresianes, congregació fundada pel beat Francesc Pau i Quer, una neboda del qual, com veurem més avall, acabarà sent superiora de la Riera, on morí i fou enterrada. En tot cas, anem a passos i ja ho anirem veient.
1894 – L’arribada de les monges a la Riera
Si volem anar fins als orígens de la comunitat de monges carmelites rierenca, ens hem de remuntar a finals del segle XIX, concretament a l’any 1894. Tal com podem llegir al Diario de Tarragona del dia 30 d'octubre, El domingo [20/10/1894] se instituyó una residencia de Hermanas terciarias del Carmen de la Congregación tarraconense en el vecino pueblo de la Riera i que les monges, havien estat recibidas por aquel vecindario con regocijos públicos.
Diario de Tarragona del dia 30 d'octubre de 1894. p.2
La mateixa notícia, la podem llegir a
La Opinion. 31 d’octubre de 1894. p.31.
Aquesta primera comunitat, segons apunta en Joan Boronat en un article publicat al Diari de Tarragona el 19 de juliol de 1990, era dirigida per la mare superiora Maria Toda Bestué, disposava de 4 germanes, i s'ubicà al número 25 del carrer Fondo fins a l’any 1912. [BORONAT. 1990. p.4]. Després veurem, aquesta data de 1912 serà important en la construcció del nou convent, però no sembla que sigui la correcta pel que fa a l’establiment en la nova seu de la comunitat, però en tot cas, ja hi arribem.
La feina que duran a terme les monges, tindrà dos eixos principals: l’educació de les nenes i l’atenció als malalts, no en va, la congregació era coneguda arreu també com a les monges de la vetlla. A aquestes feines, amb el pas dels anys s'hi sumaran, entre d'altres, la seva participació a la vida parroquial, en el camp de la catequesi, les classes de religió a les escoles, o el fet de formar part del Consell Parroquial i tenir curar de l'ornamentació de les esglésies parroquials de la Riera i La Nou [BORONAT. 1990. p.5]
Primers testimonis de la tasca educativa
Tant la tasca educativa com l’assistencial, seran dues de les característiques de la comunitat fins al seu tancament. Si de la tasca assistencial hem d’esperar força anys després del seu establiment per veure'n testimonis, de la tasca educativa, en trobem ben aviat.
En el Llibre dels comptes de la yglesia de la Riera, comenzat en lo any del 1852 que trobem a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona hi consta referenciada una notícia que aparegué al Diario Catalan, de 9 de juny de 1895, on s’explica la celebració de la instal·lació de l'Apostolat de l’Oració a la Riera, i l'estrena de l'altar del Sagrat Cor. En la crònica, llarga i extensa, hi podem llegir que a la processó del dia 2 de juny, formando lucido cortejo hi participaven las escuelas municipales de ambos sexos, i també el col·legio de Hermanas carmelitas descalzas, entre altres col·lectius. Més endavant, tornarem a trobar els grups escolars participant en festes no només de caràcter religiós, sinó també civil.
Val la pena fer un parèntesi per comentar que del retaule del Sagrat Cor en podem llegir una descripció a l'article Breu relació històrica de la parròquia de Santa Margarida de La Riera de Gaià, de Joan Carles Blanch, on hem d'esmenar una confusió en la datació de l'estrena, ja que s'hi parla de 9 d'octubre, que seria la data de publicació al diari, però al detall de la crònica, se'ns parla del dia dia 2. També en trobem una descripció a l'Inventario de la parròquia de Santa Margarita de la villa de la Riera, arciprestazgo de Tarragona, de 1924. Aquest altar, curiosament, també acabà acollint la imatge de la Mare de Déu del Carme.
Tancant el parèntesi, tornant al tema que ens ocupava i sense moure'ns de AHAT, en Llibre de decrets de visites pastorals de l'any 1898, hi tornem a trobar una referència a les escoles de les Germanes Carmelites. A la vista hi llegim que Tambien visitamos las Escuelas de las Hermanas Carmelitas Descalzas, asi como las públicas de ninos y niñas quedando complacidos de la buena y sana enseñanza que se da en todas ellas. I encara hi diu Esperamos mucho del celo de las buenas Hermanas y los professores y que procurarán con su buen ejémplo e ilustracion mantener la buena enseñanza y costumbres piadosament de los habitantes de esta villa. Cinc anys després, el 1903, i de nou en el Llibre de decrets de visites pastorals d'aquell any, es repeteix una vista amb una descripció similar quan diu que Visitamos tambien las escuelas municipales de ambos sexos y el col·legio de niñas dirigido por las Hermans Terciarias Descalzas del Carmen, habiendo podido observar con satisfaccion que es solidamente cristiana la instruccion y educacion que los respectivos maestros dan a sus discipulos lo cual es una esperanza de regeneracion en estos calamitosos tiempos en que la falta de instruccion religiosa conduce a la juventud a la depravacion de costumbres que en nuestros dies hemos de lamentar.
Més endavant tornarem a trobar testimonis de la vessant educativa de les monges, però avançant en el temps, ens plantem el 1906, quan localitzem una notícia important per indicar-nos l’establiment de la comunitat i l’arrelament d'aquesta. D’aquest any, data l'expedient de l’AHAT amb el títol La Riera. Hermanas terciarias descalzas de la congregación tarraconense -Expediente sobre concesión de oratorio semipúblico.
Imatge de la Portada de l'Expedient
[Font: AHAT]
L'expedient, s’inicia amb una carta adreçada a l’Arquebisbe Tomas Costa, amb data 26 de març de 1906, on la Superiora de la Residencia que la Hermanas Terciarias Descalzas de la Congregacion Tarraconense, tienen en la parroquia de la La Riera, la germana Pilar de la Presentación, com podem llegir a la signatura, demana que una de les habitacions de la casa residencia on vivia la comunitat, al carrer Fondo núm. 25, sigui destinada a oratori semipúblic, perquè s’hi pugui celebrar la Santa Misa, y demàs funciones á las que asisten á más de las Religiosas, las alumnas del Colegio y familias de las educandas.
Aquesta carta rep una resposta, signada el dia 29 de març, en la qual des de l’arquebisbat es demana que es faci arribar la carta al rector del poble, quien nos manifestará si el local que se trata de habilitar para Oratorio, es decente y está libre de usos domesticos en disposicion de podese celebrar en él el santo sacrificio de la Misa y al propio tiempo si puede ser declarado semipúblico segons el que marcarien les disposicions eclesiàstiques vigents.
La resposta del rector, Miquel Pelliso, no es fa esperar massa i el 2 d’abril, tramet una resposta positiva. Després de la visita que fa al local que es volia habilitar, diu que l’ha trobat decente y libre de usos domesticos y en disposicion de poderse celebrar en el el sano sacrificio de la Misa. Així mateix també afirma que pot ser declarat semipúblic segons les disposicions vigents.
L’expedient es tanca amb la còpia de l’autorització de l’arquebisbe el Dr. D. Tomas Costa, signada el dia 4 d’abril. En l’escrit s’hi autoritza:
- L'erecció de l’oratori semipúblic, que serà beneït per un sacerdot amb la fórmula pro benedictione loci, que la Comunitat consti de 3 o 4 germanes.
- A celebrar tots els dies una o vàries misses.
- A administrar el sagrament de la Penitència mientras haya confesionario de rejilla
- A administrar la Sagrada Eucaristia, tan sols dins la missa, a no ser que s’hi guardi el Santíssim, amb el permís de la Santa Seu concedit per aquest oratori, i que en aquest cas, es podria administrar sense l’esmentada limitació.
- Que la Superiora havia de restringir tot el possible el nombre de persones que pretenguessin assistir a l’oratori.
8 anys després de l’arribada de les primeres monges, doncs, i amb la residència i l’escola en marxa, s’autoritza un oratori de caire semipúblic, un element que de ben segur devia ajudar a implementar i vincular la comunitat amb el poble, una vinculació que amb el pas del temps, i com veurem més endavant, esdevindrà clau per la seva supervivència en temps convulsos.
La missió assistencial. El 1911 com a exemple
Si abans hem fet uns apunts sobre l'aspecte l’educatiu, ara ens introduïm en l’assistencial, un aspecte que podem resseguir en diferents publicacions quan es parla de l’evolució de l’epidèmia de l’any 1911. Un dels exemples el trobem a El Imparcial del 8 de setembre de 1911 en una notícia amb el títol de La epidèmia en Tarragona, on tot parlatn de la Riera s’hi apunta que Han marchado a dicha población ocho Hermans carmelitas para atender a los enfermos.
Aquesta vinguda de monges a la Riera i la seva tasca, també queda recollida en un llarg article que podríem incloure dins pugnes ideològiques del moment al voltant del paper dels religiosos en la societat. Així el 9 de setembre de 1911, al diari vallenc La Veritat – Periodich Catolich trobem un article amb el títol de Qué fan los Religiosos...?, que comença dient que Aquesta es la pregunta maliciosa i enverinada, llensada als quatre vents per los falsos redemptors del proletariat en los freqüents meetings que celebren, i que acaba amb tres paràgrafs laudatoris de la feina que duen a terme les monges i els religiosos a qui vincula amb la mateixa nissaga de Crist:
Dignes del aplauso i de la consideració general son les Religioses Carmelites Terciáries de la Vetlla, que ab sos especials serveys prestats als contagiats pobles de Vendrell i La Riera, han sapigut multiplicar-se assistint maternalment als nombrosos malalts infecciosos, esmersant en aquells esperits decaiguts per la tristor i la febra, lo balsem d’un carinyo i tendresa angelicals.
Agrahiment etern servasán per aquestes germanes de la Caritat, los sobrevivents dels pobles esmentats; per ben pagades donarán llurs passades i mortals angunies, al recordar la má benefactora d’aquell ser generós que en moments suprems de la vida, lo curava i assitia; en fi aquells pobles infectats, jamay podran olvidar les á les heroines de la Caritat.
No'ls hi regateixem lo just respecte i admiració á aquestes ánimes encoratjades; si per dissort ens visités la pesta, no'ns mancarien los serveys d'aquestos descendents directes de la nissaga de Christ que se sacrificà per naltres.
Dues pàgines més endavant, el mateix diari recull un breu on justament s’esmenta que a sol·licitud del governador civil, han sigut enviades á Vendrell i á La Riera al objecte d’assistir als malalts infecciosos, bon número de Religioses Terciáries de la Vetlla, entre elles, dos de la residencia d’aquesta ciutat [Valls]
Dies més tard, a La Cruz, del 27 de setembre de 1911, hi trobem una notícia amb el titol De Riera, on hi podem llegir Dignas de loor y entero reconocimiento han sido las Hemanas Carmelitas, quines con espiriyu de verdadera caridad cristiana y sin temor a nada, asistian continuamente á los enfermos. I encara, una mostra més de la importància d’aquesta col·laboració assistencial, la podríem deduir o entendre de la vista del Dr. Pittaluga la Riera, l’any 1912, quan s’inaugurà la placa que el poble li dedicà pel seu treball en l’epidèmia de l’any anterior i on feu un seguit de visites, una de les quals fou a les Carmelites. La notícia publicada al Diari de Tarragona, diu que Particularmente visitó al alcalde D. Salvador Gil, las hermanas carmelitas, a su compatricia italiana D. Luisa Geroga Punti que reside en aquel pueblo, al señor cura párroco y luego visitó en el Cementerio la tumba del que murió en cumplimiento de su deber, D. Tomás Diaz Talavera.
No volem acabar aquest repàs de l’aspecte assistencial centrat, en aquest cas en l’epidèmia del 1911, sense un testimoni local i que ens ajuda a entendre la visió que se'n tindria al poble, una visió i un apreci cap a les germanes carmelites, que serà clau en episodis posteriors.
El testimoni al qual ens estem referint, són uns versos en els que Salvador Solé, deixava palesa la importància del paper de les monges en la cura i la vetlla dels malalts. En els seus Versos del passat, versos inèdits, facilitats per en Jordi Rius, ens narra nivell local, el paper important que devien jugar les monges quan diu:
(...)
Las 6 hermanas Carmelitas
no paraban nit, ni dia,
servin en casas de necesitat
y pregan á la Verge Maria.
Recordemsan tot el Pobla
d' aquellas santes hermanas
que duran nostros malals
bon serbi com a grans dames.
(...)
--
Versos del Passat.
Traduit per Salvador Solé
en el any 1911 dia 20 de novembra.
Es Firmat i copiat per
Maria Mestre Riera
2 de mars, de 1939.
El nou convent
Els anys que van del 1912 al 1915 seran importants per la comunitat rierenca, ja que serà els anys en que canviaran l'emplaçament que tenien fins al moment per ocupar el nou espai que mantindran fins al moment de la seva marxa a la darrera dècada del segle XX.
En Joan Boronat [BORONAT. 1990. p.4], apunta que la comunitat probablement romangué fins al 1912 al carrer fondo. Aquesta data, l'autor ens digué que li facilità la mateixa comunitat, lliga amb una operació al voltant del terreny on s’acabà ubicant el nou convent. En Ricard Ramon apunta que el solar on es va construir el convent de les germanes carmelites era la meitat de la superfície d’un hort de regadiu propietat del sacerdot Mn. Joan Batalla Sagarra, i que aquest mossèn, junt amb en Jaume Torné l'havien rebut en herència de Mn. Ramon Rubió Gallart (+ 1901). El terreny, s'ubicava entre l'actual carrer Pau Casals i la síquia, que el delimitava per darrere.
Visió del carrer Pau Casals de principis del segle XX.
La imatge ens serveix per veure part de l'horta
que hi havia al costat del convent de les monges.
[Font: @hortaillum]
A la mort de Jaume Torné, segueix explicant en Ricard, Mn. Joan Batalla va quedar propietari únic, va dividir l’hort en dues parts i el va vendre: una meitat fou venuda a les germanes carmelites i l’altra meitat fou venuda a Josep Solé Suñé. “Carrué”, i la seva muller, Gertrudis Bové Sedó (3/10/1912), els quals més endavant hi instal·laren un hort de planter. [RAMON. 2012. p.50]
Foto de les vidrieres de l’hort de planter.
L'hort del costat seria el de les monges.
[Font: L'Hort de Planter]
Tornant a l’article d’en Joan Boronat, trobem la referència que essent superiora Carme Benet Palau, neboda carnal del fundador de la Congregació el Beat Francesc Palau i Quer, tingué lloc el trasllat de la comunitat i la inauguració de l’actual convent, al carrer Pau Casals, i tot seguit esmenta que Carme Palau va morir a la Riera i que fou enterrada al Cementiri Municipal [al Cementiri Vell]. Efectivament podem llegir el certificat de defunció al Llibre VI de matrimonis de la parròquia, conservat a l’AHAT, amb data de 15 de novembre de 1915.
De fet, serà aquest any, el 1915, quan s’inaugurà el nou convent. Potser el 1912 s’iniciaren els tràmits els moviments pel nou terreny, però sembla que no serà fins al 1915 quan la comunitat inaugurà el nou convent. En tota aquesta operació, ens queden serrells per resoldre i per enllaçar les dues dates que hem apuntat, 1912 i 1915. També ens manca acabar de vincular-hi un altre personatge que tindrà a veure amb l’establiment de les monges al poble. Parlem de Mossèn Rafael Blanch, que si bé no veuria les monges a la nova casa-convent, ja que morí l’1 de gener de 1915 com podem llegir al Llibre d'òbits i també al diari La Cruz, del 3 de gener de 1915, sembla, segons ens ha informat en Jordi Plana, que fou un dels promotors de l’establiment de les monges al poble, i la casa convent, hauria estat de la seva propietat i deixada en herència a la comunitat. Així doncs, cal seguir investigant en aquest sentit.
Per trobar la notícia de la inauguració de la nova casa de la comunitat rierenca, haurem d'esperar a principis d'octubre de 1915. D'un mes abans, tenim un expedient per l'Autorització a les germanes descalces per guardar la reserva del Santíssim a la capella recentment edificada a la Riera de Gaià on es demana, per a la nova casa: la benedicció de l'oratori semipúblic, poder celebrar-hi missa, i poder tenir-hi la Reserva del Santíssim. L'expedient és de gran interès, no sols perquè podem resseguir el procés per tal de poder obtenir aquestes peticions, sinó per les dades que també ens aporta sobre la comunitat, dades, tant de la comunitat en sí, com per completar la pròpia evolució que abans comentàvem del terreny on s’ubica el convent.
Primera pàgina de l'expedient de 1915
[Font: AHAT]
El 9 de setembre de 1915, trobem una carta signada per la Superiora General de la Congregación de las Hermans Descalzas de la Tercera Orden de la B.V.M del Carmen de Tarragona dirigida a l'Arquebisbe de Tarragona i que podeu veure a la imatge superior, on s'informa de que s'ha adquirit la Casa propiedad que era de Don Rafael Blanch Pbro i que la comunitat está próxima a trasladarse a la misma. En aquesta, expressa el desig de poder tenir Reserva del Santisimo Sacramento en la Capilla recientemente edificada, i es demana a l'Arquebisbe que es digni a concedir l'autorització per a bendecir el Oratorio semipublico de la expresada Casa, celebrar el santo sacrificio de la misa y tener la Sta. Reserva.
A data 18 de setembre, com ja havíem vist en l'anterior expedient, es demana que es passi la carta al rector de la Riera, per tal que els informi de:
- Si les germanes, tenen actualment oratori i quina classe d’oratori.
- Si el local que demanen habilitar com a oratori, està separat de les dependències per a usos domèstics, si té algun dormitori a sobre, si té el necessari per la celebració de la missa, si té Sagrari i Copó, i si tot està en estat decent.
- Quantes germanes formen actualment la comunitat.
- Si a l’oratori que projecten erigir se li pot concedir el caràcter semipúblic segons les disposicions de la Sagrada Congregació de Ritus.
La resposta es tramita l’endemà, el dia 19, i en ella, responent als punts marcats en el document anterior s’hi apunta que:
- En la casa que habitaven [al carrer Fondo], gaudeixen del privilegi de tenir un oratori semipúblic
- Que el local que desitgen habilitat per oratori a la nova casa, està completament apartat de les dependències destinades a usos domèstics i de les habitacions destinades a impartir classes a les nenes; que damunt del local hi ha dues habitacions que encara que no estiguin destinades a dormitori, es poden utilitzar per aquest us si fos necessari, i per això, el sostre de l’oratori està recobert de cel-ras; que tenen tot lo necessari per poder celebrar la missa i que està proveït de Sagrari i Copó recentment restaurat i beneït.
- La comunitat està composta de sis germanes.
- Segons l’opinió del mossèn, José Aragonés, Prbo. Rgte., l’oratori que les Germanes pretenen erigir a la nova casa-col·legi, reuneix tota la conformitat a les condicions exigides.
Per tant, es donava carta blanca a la possibilitat d’erecció del nou oratori semipúblic, fet que queda confirmat el 22 de setembre de 1915 en una carta de l’arquebisbe on es diu que Expidanse las letras autorizando la ereccion del oratorio semipúblico
Serà després de tot aquest procés, concretament el dia 5 d’octubre de 1915, quan a la pàgina 4 de La Veu de Catalunya, hi trobem una notícia breu on s'hi esmenta la inauguració del convent i col·legi de les Germanes Carmelites Terciàries Descalces, on, a més dels actes religiosos, hi hagué una representació teatral amb una obra titulada El senyor galant.
La Veu de Catalunya. 5 d’octubre de 1915. p.4
La comunitat, doncs quedava establerta en el lloc on perviuria fins a la seva marxa, a l’actual carrer Pau Casals, n.2, i des d’on seguirà desenvolupant les dues activitats primordials que desenvolupaven, l’educativa i l’assistencial. La presència de les monges en aquest carrer li acabarà donant, durant un temps, nom i tot: Carrer Convent.
Imatge de l'actual Carrer Pau Casals.
El convent és el primer edifici blanc que es veu a ma esquerra.
Fotografia de Rossend Flaquer i Barrera, datada l'any 1927.
Serà aquest mateix any 1915, on dins la vessant educativa podem veure la participació de les alumnes de l'escola a la Festa de l'Arbre que es dugué a terme com podem llegir a la crònica al diari La Cruz de 5 de maig de 1915, on s’esmenta la seva presència en el llistat general de participants dient que A las cinco de la tarde, se reunió en la plaza del Dr. Pittaluga a los ninos y niñas de las escuelas nacionales y de las Hermans descalzas i també quan es va posar en marxa la comitiva de niñas de la Hemanas i tota la resta per començar la plantació els arbres. També trobem esment d’aquesta tasca, com havia passat a finals del S. XIX i principis del XX, en una nova visita pastoral, en aquest cas del 1917: Visitamos tambien el Colegio de niñas dirigido por la s Hnas. Descalzas de la 3ª Orden de la B. Virgen Maria del Carmen, las escuelas publicas saliendo de totas ellas gratamente impresionados por la solida enseñanza científica y religiosa que se da a los niños que a tales centros concurren. [Llibre de decrets de visites pastorals, 1917]
Amb la comunitat establerta a la nova casa-col·legi, aquesta continua la seva història que, com tot el poble i tot el país, viurà un sotrac important als anys 30 amb les fortes pugnes ideològiques i la Guerra Civil. La implicació de la comunitat en les dues tasques que hem comentat, però, sobre tot l’assistencial, serà clau, seguint la tesi que planteja en Ricard Ramon al seu llibre República, reforma i democràcia local, per tal que la comunitat i les seves membres puguin sobreviure el conflicte armat.
Els anys 30. Uns temps convulsos
Així ens plantem als anys 30, quan l’escola de les Germanes Carmelites tenien una trentena d’alumnes, contrastant amb l’escola nacional de nenes, regentada per una mestra i ubicada a l’Ajuntament, i que tenia un caràcter minoritari [RAMON. 2012. p.50]
Imatge d'un grup de noies de costura
amb algunes de les germanes de la comunitat.
[Font: Arxiu Plana - Ferran]
Abans d’entrar a veure tota la conflictivitat de l'època i com repercuti en les monges, no volem deixar passar un testimoni de l’aspecte educatiu d’aquesta època, un testimoni directe recollit a casa mateix en la narració dels records l’àvia Carme, la Carmeta, la quarta de la segona fila començant per l'esquerra a la imatge superior, que en un treball inèdit dut a terme per Montserrat Plana Parés [PLANA, 1998] recollia les seves vivències i en el capítol dedicat a la infància, les monges hi juguen un paper central en l’aspecte formatiu.
En aquest treball, hi repassa des de l’horari al matí feien classe i a la tarda feien labors [PLANA, 1998, p.8], fins a aspectes més lúdics com jocs, balls i activitats. Diu que a mig matí sempre pujaven dalt el terrat a esmorzar pa i xocolata i veien com cada dia, per allà les once, passava l’avió del primer correu del trajecte Madrid- Barcelona. Les lliçons, eren d’història sagrada. També representaven escenes de la història sagrada alguns dels quadres que decoraven l’aula, junt com de mapes d’Europa i d’Espanya. A la tarda feien costura amb l’hermana Maria del Corte, pulcra i exigent en el treball [PLANA, 1998, p.8] i també teatre amb l'hermana Andrea [PLANA, 1998, p.9]. En les seves memòries també apunta que a les monges hi anaven noies del Catllar i de la Nou [PLANA, 1998, p.10], una presència, la de noies de fora el poble, que també la recull en Joan Boronat quan diu que el col·legi, a més de la Riera acollí alumnes del Catllar, La Nou, Vespella, Altafulla, Ferran o Tamarit [BORONAT. 1990. p.5].
Serà en aquest marc, quan l’any 33, la Llei de confessions religioses comportarà l’eliminació de les activitats d’ensenyament religiós per part dels ordes religiosos, fet que sobre el paper havia de comportar el tancament del centre de les Germanes Carmelites. L’Ajuntament de l’època, encapçalat per Joan Boronat, de tint republicà federal, es mostrà contrari al tancament de l'escola i les conseqüències que podia tenir. Procurà, doncs, retardar-ne l’aplicació, una aplicació que quedaria aturada per la victòria de les dretes a les eleccions del novembre de 1933, i que comportà la paralització de la llei abans esmentada [RAMON. 2012. p.138]. L’escola havia salvat un primer matx ball, però la qüestió tornaria a sorgir més endavant, l’any 1936, quan amb el govern del Front Popular es restaurà la llei, forçant els ordes religiosos a vendre les propietats i cessar la seva activitat en l’àmbit educatiu.
Sobre l’afectació d’aquest procés al convent rierenc, en Ricard Ramon al seu llibre sobre la república a la Riera, hi dedica un capítol justament amb el títol La Llei de confessions religioses i el tancament de les monges [RAMON. 2012. p.202-205]. Tot i que nosaltres seguirem les seves tesis i en podem oferir un breu resum, us convidem, pel seu interès, a llegir-lo sencer.
Situats a l’any 36 i en el context de restitució de la Llei de Confessions Religioses, l’Ajuntament, amb el suport de la majoria social del poble, es mostrà contrari al tancament de la casa escola de les monges i intentà evitar la seva clausura. Com rebla l’autor citat, De fet, era difícil posar en pràctica la substitució de l’ensenyament religiós amb l’oposició de les autoritats municipals, ja que segons les disposicions del Govern, els ajuntaments s’havien de fer càrrec del lloguer de l’habitatge del nou mestre i de la instal·lació de les noves escoles que havien de substituir les escoles religioses. [RAMON. 2012. p.202]. Aquesta negativa activa a la clausura de les escoles provocà, per exemple, visites de la inspectora escolar de la zona, i tot i l’exigència del tancament, l’Ajuntament hi respongué de forma negativa dient que les religioses no estaven disposades a vendre ni llogar el local, i que la matrícula de l’escola era de 35 alumnes. També es feu valer el fet de que el local de que podria disposar l’Ajuntament, era el de l’escola nacional de nenes i que l’habitació i baixos de la casa consistorial, en aquell moment estava llogada. L’argument de la no disposició d’espai per acollir les 35 alumnes, sembla que seria un argument esgrimit també en una reunió de l’alcalde, en Joan Font, amb el Comissari de la Generalitat a Tarragona. [RAMON. 2012. p.203].
Però no sols es mobilitzà el consistori, sinó que el poble també hi volgué dir la seva, duent a terme una recollida de signatures a favor del manteniment de les monges amb un, un escrit signat per més de 500 rierencs i que constitueix el principal factor de mobilització social durant la Segona República a la Riera després de l’Estatut de Núria.[RAMON. 2012. p.204]. La repercussió de la mobilització arribà a ser notícia a la premsa, i per exemple al diari Catalonia del 22 de maig del 1936, p.2 es parlava de que el 90% dels rierencs havien mostrat el seu suport a les carmelites.
Sembla que la mobilització tingué el seu efecte i que de nou, es pogué aturar o endarrerir el tancament, encara que l’esclat de la Guerra precipitarà tot un seguit d’esdeveniments que faran que les monges s’hagin d’amagar i que el convent acabi passant a ser seu de la UGT i del Comitè Antifeixista.
Aquest procés d’inacutació de la casa-col·legi, s’inicià el 1937 i el podem seguir a l'expedient del Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Tarragonès: La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salomó de l'Arxiu Nacional de Catalunya
El 28 de juny d’aquest any, el president de la Sociedad de Oficios Varios (U.G.T), el Sr. Jordi Inglés, en un document adreçat a la Comissió de Responsabilitats, diu que a conseqüéncia de la Revolució esclatada per la provocació de la sublevació militar-feixista, aquesta entitat va tindre d’incautarse provisionalment i ocupar la finca n.2 del carré de la Plazuela propietat de les monges d’aquest poble supostes faccioses. Segons l’escrit, l’immoble s’incautà per dur-hi a terme tasques socials, i es sol·licita que sigui legalitzada l’ocupació temporal i en tot cas l’incautació de la referida finca, comprometense a satisfer les despeses totals del’immoble aixis com també a realitzar pel seu compte i pagament aquelles obres que s’hagin de realitzar, quan les circumstanices ho exigeixin.
En Ricard Ramon, en el seu article Revolució, crisi i recomposició del poder: els tres primers mesos de la guerra civil a la Riera de Gaià [RAMON. 2016. p.11], ens informa que aquell estiu, la caserna de les monges seria el principal centre de poder revolucionari, on tindrien lloc les reunions del Comitè i on es convocava els rierencs a pagar l’impost de guerra.
En l’estudi que Xavier Fernández i Isidre Virgili [FERNÁNDEZ i VIRGILI. 2006. p.82-87] fan del cas en el seu llibre sobre Els documents del Baix Gaià a Salamanca, i sobre el cas concret del Sr. Jordi Inglés, apunten que el fet de qualificar les monges com a supostes faccioses, podríem entendre-ho en certa manera una afirmació de presumpció d’innocència, de les poques que de manera explícita hem trobat en els expedients d’incautacions revisats. També afegeixen que possiblement, amb dita expressió, els incautadors deixaven entreveure la mala consciència que l’apropiació ocasionava, i encara ens diuen que també es feia evident el desconeixement de les normes per apropiar-se dels bens de l'Església, ja que els seus bens i les seves ordes eren confiscades per se, sense altra consideració que esmentar la seva procedència [FERNÁNDEZ i VIRGILI. 2006. p.83]
Seguint amb el procés iniciat el juny de 1937, el 20 de febrer de 1938, al DOGC núm.51, a la pàgina 724, s’hi publicava el tràmit d’informació pública i es feia una crida a ciutadans i entitats que tinguessin al·legacions o dades a portar sobre la congregació i el seu convent a la Riera
Dins el termini de 10 dies, trobem dos escrits:
Per una banda, les germanes Maria Parreu i Carmen Marzo, membres de la comunitat rierenca, en un escrit signat el 23 febrer i entrat al registre de la Comissió de Responsabilitats el dia 25, exposen els motius pels quals continuaven, tot i els moments difícils, vivint a la Riera, uns motius centrats en la voluntat de seguir duent a terme la tasca assistencial. L'escrit, que adjuntem a continuació, és alhora curt en el redactat però ric en l’exposició de detalls dels fets i de les motivacions, i s’entreveu l’estima que bona part del poble devia tenir vers les monges, o si més no, vers la tasca que desenvolupaven.
Escrit de les germanes Maria Parreu i Carmen Marzo
a la Comissió de Responsabilitats.
[Font: Arxiu Nacional de Catalunya]
D'altra banda, i amb les mateixes dates, 23 febrer [25 registre], l’Alcalde de la Riera emet un certificat on certifica que les veïnes Maria Parreu Carreres i Carme Marzo Boix, les monges que signaven la carta, estan prestant en l’actualitat, com ho feien ja abans de la criminal sublevació feixista, la gran labor humanitària de vetllar a tots els malalts, sense distinció de matisos, d’una manera desinteressada, essent necessàries pel bé de la població.
Com veiem, fou una de les seves principals característiques, l'assistencial, que salvà la comunitat, una comunitat que podem entendre estimada per la majoria del poble.
La història continua
La història de les monges a la Riera, no s’acaba aquí, no acaba a finals dels anys 30. De fet, s’allargà fins el 1990 quan, amb sentiments oposats entre les justificació oficial i la vivència real, la comunitat Rierenca fou tancada definitivament. Aquesta doble lectura traspua i es pot llegir en l’article d’en Joan Boronat que ja hem citat més amunt diverses vegades. El que està clar és que per molts rierencs i rierenques, les monges, formen part, en molts sentits de la seva memòria sentimental, dels records i de les vivències de petits o no tan petits.
La darrera comunitat rierenca
[Font: BORONAT. 1990. p.4]
Actualement, apart de les noticies, l'hemeroteca i els arxius, ens queda com a memòria una part de l’edifici on hi te la seu alguna entitat com el Ball de Diables i la llar d’infants, que du justament el nom de Les monges, que és com s’ha conegut popularment l’edifici durant molt de temps. També val a la pena destacar i conservar com un dels pocs testimonis que queden in situ del convent, la porta on s’hi pot veure l’escut del Carmel, testimoni de la comunitat que un llunyà 1894 s’establia a la Riera i de la que encara falta que n’acabem d’escriure, pel pes i per la continuïtat durant gairebé cent anys, la seva història.
Escut del Carmel
a la que era la porta d'entrada del convent.
---
Altes posts del nostre bloc amb elelements relacionats amb les monges:
---
*Agraïm especialment a Joan Boronat Aixalà, Jordi Plana Ferran, Jordi Rius Mercadé i Ricard Ramon Sumoy, les informacions i materials facilitats en la redacció d'aquest article.
---
Com que a hores d'ara no es pot consultar en línia, afegim l'article de Joan Boronat: «Les Carmelites Missioneres deixen la vila després de 96 de permanència», publicat al Diari de Tarragona, el 19-07-1990, a les pàgines 4-6 de l'Especial Festes a la Riera de Gaià.
---
ARXIUS I HEMEROTEQUES CONSULTADES:
Arxiu en Línia de Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona - https://arxiuenlinia.ahat.cat/
Arxiu Plana Ferran
Biblioteca Virtual de Prensa Histórica - https://prensahistorica.mcu.es
Hemeroteca Digital - Biblioteca Nacional de España - http://hemerotecadigital.bne.es/
Hemeroteca de Tarragona -https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/arxiu-municipal-tarragona/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1/premsa-digitalitzada
Memòria Digital de Catalunya - https://mdc1.csuc.cat
Xarxa d’Arxius de Catalunya – Premsa -https://xacpremsa.cultura.gencat.cat/
BIBLIOGRAFIA:
BLANCH TORREBADELL, Joan Carles. «Breu relació històrica de la parròquia de Santa Margarida de La Riera de Gaià». Estudis altafullencs, [en línia], 2006, Núm. 30, p. 93-110 [Consulta: 15-07-2021].
BORONAT, Joan. 1990 – «Les Carmelites Missioneres deixen la vila després de 96 de permanencia».. Diari de Tarragona. 19-07-1990, p.4-6 de l’Especial Festes a la Riera de Gaià.
FERNÁNDEZ JOSÉ, Xavier i VIRGILI PONS, Isidre. 2006. Els Documents del Baix Gaià a Salamanca. Centre d'Estudis d'Altafulla.
PLANA I PARÉS, Montserrat. 1998. Història de vida. Treball Inèdit
RAMON SUMOY, Ricard. 2012 - República, reforma i democràcia local. La Riera de Gaià (1931-1936). Col·lecció L'Arbre de la Plaça,N.2. Cossetànea edicions
RAMON SUMOY, Ricard. 2016 - «Revolució, crisi i recomposició del poder: els tres primers mesos de la guerra civil a la Riera de Gaià». Estudis altafullencs, [en línia],2016, Núm. 40, p. 105-34, [Consulta: 15-07-2021].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada