Festa Inaugural de l'Orfeó de la Riera.

En la darrera entrada, publicàvem diferents notícies sobre l'Orfeó Rierenc. Avui també parlem de l'Orfeó i reproduïm l'article publicat a La Veu de Tarragona el 25 de març de 1917, on hi podem llegir una llarga i interessant crònica sobre la festa inaugural de l'Orfeó de la Riera, una crònica rica en detalls tant a nivell cultural com a nivell polític i que podria tenir diferents lectures.

La crònica que presentem, a diferencia de que s'havia publicat a La Cruz sobre el mateix concert, abunda tant de detalls concrets de la història de l'Orfeó a la Riera, així com del funcionament polític del moment, alhora que fa un gran enaltiment de la feina d'entitats com l'Orfeó en el redreçament i la reniaxença del país.

La Veu de Tarragona  

25-03-1917 

Pàgines 2 i 3 

Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona

FESTA INAUGURAL DE L'ORFEÓ DE LA RIERA 

Homenatge a en Tomàs Mallol 

Abans de les eleccions 

En el romiatge electoral per els pobles de Tarragona-Vendrell, en una bella tarde arribàvem a la Riera i érem acullits en la gran casa pairal de nostre amic volgudíssim en Joan Bertràn, model de catalans, perquè és treballador, intel·ligent, honrat, hospitalari i patriarca dintre de sa llar, en la que s'hi respira l'alè de la nostra Patria. 

Al poc temps d'arribats, una de les filles den Bertràn, aixerida, de vivacitats encisadores, seguint les indicacions del pare amb plena alegría, havía congregat al voltant nostre a una pila d'amics que ja savien i esperaven nostra visita: parlàrem de Catalunya i de la Mancomunitat, de la tasca de cultura a realitzar, de la necessitat de l'esforç col·lectiu per a vivificar la Diputació i redreçar al nostre poble, i aquells rierencs responíen als cants a la Patria amb paraules d'encoratjament. 

Ells també ens en parlaren dels seus esforços, de l'ànsia de regenerar a la Patria, i fóu la pubilleta den Bertràn la quí ens parlà del seu Orfeó, d’un miracle d'Orfeó que havien aconseguit crear a costa de sacrificis incontables: l'Orfeó també és escola de catalans, perquè cantem cançons de la terra, i fins are ens ho hem fet tot nosaltres i are ja tenim senyera i mantellines blanques per les noies, prò no arribem a acabar-ho de pagar. ¡Si vostès ens ajudessin! Vostès prediquen l'obra de Catalunya i nosaltres ajudem a fer-la gran! 

En Tomàs Mallol, el generós, l'animorat de les institucions culturals, no's feu pregar i recullí l'iniciativa d'aquell angelet, que vibrava per Catalunya. Un aplaudiment unànim retrunyí per la sala de casa en Bertran, quan en Mallol demanà que'l contessin com a soci protector i li permetessin tancar la subscripció pública. Al cap de poc rato sortíem del poble acompanyats dels bons rierencs, prou fortament catalans per haver sapigut crear u na institució tant alta com l'Orfeó rierenc, amb u na secció de 35 senyoretes, altra de 36 homes i altre de 16 nens. 

El dia de les eleccions, el poble en massa votà a n'en Mallol, i vuit dies després el reclamaven per a que assistís al concert inaugural de l'Orfeó. En Mallol, que havia vingut de Barcelona per anar a la Riera, hagué de retornar precipitadament a la capital, cridat per atencions indeclinables i urgentíssimes; prò nosaltres hi anàrem en dos autos a visitar als amics de la Riera, per a tenir el goig de sentir a l'Orfeó i per a dir-los-hi que, després de les eleccions, també ens retrovàvem i ens retrovaríem sempre que uns a altres ens necessitéssim. 

L 'arribada 

A la Plaça de la vila, sota una gran vela, hi havía una pila de bancs i de cadires afilerats; al fons, redossat a la casa Comunal, s'alçava el setial dels cantaires i a un costat hi tenien un banc, endomaçat de vermell, expressament reservat a nosaltres, els amics de Tarragona. 

En el moment d'arribar, el poble sencer estava congregat a la Plaça, i l'Orfeó, en son lloc d'honor, punt de començar el concert: una mica de decepció produí la nova de que en Tomàs Mallol, el Diputat, no venia, prò tant mateix, esplicada la causa del mancament, renasqué l’alegria i començà el Concert. 

El Concert 

Es impossible esplicar l'impressió fondíssima experimentada al sentir les primeres armonies del Cant a la Senyera del Pare Font: és precís haverse trovat en aquella nit de primavera, voltats de la pagesia catalana que'ns mirava amb ulls plens de simpatia; fóra necessari saver compendre poder descriure el goig, la mena d'orgull, que escapava de tot arreu, al mostrar-nos aquella manifestació esplèndida d'Art i de Patria, també cal ser animorat de Catalunya, haver treballat ardorosament per a conseguir son despertar gloriós, i trobar-se allí, en el cor de la Catalunya Nova, en una vila riallera, que de la part de fòra sembla petita, prò que ha sapigut crear un Orfeó catalanissim que canta d'una manera ajustada, plena, obeint al Mestre, cançons catalanes, sadollades de patriotisme. 

Cantaren coses ben boniques i no pas senzilles: La Sardana den Morera, La Cançó nostra, La tomba den Clavé, Sota de l'olm, L’Empordà, El dimoni escuat den Cumelles i El Mariner den Sans: les senyoretes, amb veus fresques i perfecta afinació, digueren el Diumenge amb justesa i gust remarcable. Totes les composicions els valgueren entussiàstics aplaudiments. 

D'entre'l els orfeonistas, se distingí el tenor-solista en Pere Parés, per sa veu de timbre agradós i per sos coneixements en el cant. 

El Mestre Director 

Es el Vicari de la Riera, Rvnt. Enric Rosanes, home d'energies extraordinàries i de cultura gens comú: de tracte afable, ha sapigut realitzar l'acoplament de les energíes de la joventut, congregant-la al seu costat i realitzant aquesta obra quasi única a Catalunya: pel seu treball, per son esforç, per sa constancia, ben públicament li endressem aquesta coral manifestació de simpatia, admiració i encoratjament. Com a músic, el Rvnt. Rosanes és notable, car ha conseguit dominar en el conjunt, fent-se obeir pels cantaires que's confien plenament a sa experta direcció. 

Parlaments 

Interrompent el concert, parlaren el Mestre Director Rvnt. Rosanes i el nostre company en Santiago Vallvé. 

El Rvnt. Rosanes, amb paraula fàcil i ben sentida, manifestà son agraïment al poble de la Riera per el concurs que prestava a l'Orfeó: recordà els primers passos de l'entitat cantaire, les dificultats de tota mena que surgiren, la brillantesa de la pública suscripció per a la compra de 

l'armonium, que pogué ésser dels millors que's fabriquen; l'escursió a Santes Creus, que realitzà ei poble en massa, car hi assistiren més de 250 persones i 40 carros. 

Allí, en el Monastir que és gloria de la nostra terra, s'alçàren els nostres cants a Déu i a Catalunya: fóu una jornada d'Art i de Patria, que tots recordarem sempre. 

L'Orfeó rierenc és de la Riera—deia el Rvnt. Rosanes,—i perxò l'acte den Mallol protegint-lo, al recollir l'idea de una de les nostres orfeonistes, per aquest sol fet que tant l'honora, l'ha convertit en diputat per la Riera, i nosaltres, tot el poble, ha volgut avui testimoniar-li novament 

sa simpatia i dir-li que esperem d'ell que, dintre de la Diputació, perseverarà en ses obres a la catalana, de decidida protecció a les manifestacions d'art i de cultura. 

El nostre diputat no ha pogut venir, prò la brillant representació dels seus amics i amics nostres, que'ns han honorat amb sa visita, diuen ben clarament l'apreci en que ens tenen i al que nosaltres corresponem: sigueu ben vinguts a la Riera! 

Grans aplaudiments coronaren el bell discurs del Director de l'Orféó. 

L 'amic i company en Santiago Vallvè , tingué paraules ben sentides, que foren aplaudidíssimes, car les digué amb aquell séu art tan agradós: disculpà a n'en Mallol, parlà de la Patria i lloà a l'Orfeó com mereixia, remarcant la nota mès simpàtica de que els cants do l'Orfeó, havien tingut la virtut sobirana d'agermanar a tot el poble, abans de les eleccions i en el moment de votar, que és quan els homes se divideixen moguts per passions que ningú pot dominar, més que l'Art i la Patria simbolitzats per l'Orfeó meritissim. Acabà excitant als rierencs a contribuir al sosteniment de l'Orfeó, que ja és i quesera un dels seus títols de gloria perdurable. 

L'Ofici i benedicció de la Senyera 

Aquesta primera part de la festa no poguérem presenciar-la; prò els bons amics nostres ens contaren que al matí s'havia celebrat amb esplendidesa, devant de tot el poble: l'acte de la benedicció de la Senyera, apadrinada pel nostre amic en Joan Bertran, Jutje Municipal i per la esposa de l'Alcalde Donya Carme de Barriach, resultà grandiós. 

L 'obsequi den Joan Bertran 

Acabat el concert de l'Orfeó, nostre amic Bertran, ens féu anar a sa casa: ja ens esperaven sa bondadosa i simpatiquissima esposa i llurs filles, que s'estaven treient les blanques mantellines d'orfeonistes: ens acompanyaven el Director de l'Orfeó i les principals figures del poble, que molt han contribuit a la creació de l'Orfeó i que coadjuvaren poderosament al triomf del candidat regionalista en Tomàs Mallol. 

Sentim citar noms, perque segurament incorrerem en omisions: prò no podem resistir a la temptació de citar a n'en Francesc Magriñà, el devotíssim President de l'entitat cantaire, a n'en Llaureà Lloret, un dels més ferms puntals de l'Orfeó, aixís com als honorables patricis, ei Rvnt. Mn. Anton, Regent de Riera, a n'en Pau Sedó Vives, en Pau Llauradó, en Joan Sedó Suñé, en Josep Solé Suñé, en Ramón Ferran Segalà, en Pau Homs Ventura, en Miquel Cañellas, en Salvador Batalla, en Pere Rull... 

L'amfitrió, en Joan Bertràn, ens obsequià esplèndidament amb fiambres, pastes, dolços, esquisit vi ranci i xampany a dojo, tot ofert amb cordialitat que'l fa estimar de la comarca sencera. 

Després de bona i agradosa conversa i de brindar per Catalunya, per en Tomàs Mallol i per la vida i prosperitat de l'Orfeó, passada una gran estona en franca i animada conversa, els amics ens acompanyaren fins a la plaça, on ens esperàven els autos, i allí prenguérem comiat de tots, satisfets de la jornada, i cridant desde el fons de nostres ànimes un visca la Riera, dedicat a aquella vila tant simpàtica i als valents rierencs, que, amb llurs esforços, han sapigut posar-se en primera ratlla entre els lluitadors del renaixement de la Patria Catalana.